El futur de Laporta… i del Barça

Ja falta menys perque d’aquí uns mesos es produeixi el relleu en la presidència de l’entitat més important de Catalunya, El F.C.Barcelona. Unes eleccions que prometen ser apassionants per moltes raons diferents, la situació de bonança esportiva i econòmica, els possibles futurs candidats, de roda ben diferent, el context polític que l’enmarca, etc…

L’actual president, Joan Laporta, complirà els sis anys previstos malgrat fa un no estava del tot clar, però se’n ha sortit prou bé i segurament passarà a la història com un dels mandataris amb més èxits esportius, això ningú ho rebatrà.

Ara bé, en Jan ja està mirant l’horitzó i s’està postulant com un dels salvadors de la pàtria política, el club comença a ser el passat i ell vol ser el futur de Catalunya. Lloable però discutible per molts aspectes. Primer perque encara és president del Barça i aquesta hauria de ser la seva única responsabilitat, llevat de la seva activitat professional.

Segon, perque la seva personalitat egòlatra el fa creure que ell és clau per dirigir qualsevol projecte, ja sigui esportiu, polític o social, i aquesta prepotència no l’ajuda gens a connectar amb la gent. El carisma és una altra cosa. Tercer, perque una persona que aspira a canviar alguna cosa no pot anar fent i dient sense pensar en les conseqüències, es mou per impuls i no per lògica.

D’altra banda, els aspirants al relleu ja comencen a moure fitxa. El favorit, precisament, és el seu “enemic” Sandro Rossell, un home que ha conservat la bona imatge del poc temps que va estar a la junta directiva i que sembla tenir un grau de confiança major entre els socis, després estarà el candidat continuista, algú de la junta que dificilment atraurà pel seu carisma i que s’haurà d’esforçar per a convéncer de que tot seguirà igual que ara, un punt important al seu favor. De la resta, de moment anècdota, poc tenen a fer.

Mentre en Laporta ja està maquinant per liderar un projecte polític, el Barça no pot abaixar la guardia i el camí exitós iniciat fa uns anys ha de tenir continuitat, sigui amb el president que sigui. Que res ho distregui.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Deus Terrenals

Una amiga meva està passant una època molt dolenta. Li han diagnosticat un tumor maligne en una zona delicada i malgrat les previsions són optimistes, la gravetat és latent i preocupant.

Aquesta amiga meva va començar a tenir dolors fa anys però cada cop que es va apropar a un hospital va tornar de la mateixa manera, sense diagnòstic clar. Ara, després de moltes visites i provar altres alternatives veient el pobre resultat de la medicina tradicional, un dels molts metges va decidir fer una prova més costosa u efectiva. El resultat ha estat aquest tumor.

Els metges consultats fa uns mesos treien importància als dolors, sí, es veia alguna cosa però res d’important, deien, altres que els nervis i l’estrés, la meva amiga estava desesperada perque no li trobaven una solució. Ara diu que ja està tranquila perque sap el que té. Una paradoxa del destí, els altres estem molt preocupats mentre ella està aliviada.

Però aquells metges que durant anys van permetre que aquest pòlip es convertís en tumor haurien de ser condemnats a presó i suspesos de per vida, és incomprensible que l’estament mèdic, segurament el més elitiste i proteccionista amb els seus, tanqui els ulls amb la realitat que es demostra regularment. Ningú els demana responsabilitats i quan algú ho fa tancan files i se’n surten força bé.

La sanitat no és cap luxe, és un dret que tots hauriem de tenir, però aquells que decideixen si has de viure o morir pensen que estan per sobre del bé i el mal. He viscut més d’una errada mèdica fatal, i mai he escoltat un mínim de responsabilitat.

La meva amiga s’opera la setmana vinent, esperem que tot surti bé i pugui tenir una bona recuperació. Malgrat tot, els metges li deuen una bona explicació…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

JO NO VULL SER XORIÇO… POBRE

I no parlo del cosí germà del fuet sino del ser humà que sobreviu a base de robatoris o estafes de pa sucat amb oli, aquests ho tenen ben cru davant la justícia, s’aplica amb totes les de llei i més, poca broma…
I els xoriços d’alt standing?

Aquells que tenen amics a qualsevol escala de la societat i viuen amb més de cent comptes bancaris dispersats en bancs de tot el món? Això ja es una altra cosa…

L’estatus social es, fins i tot, clau en conceptes de delicte, no tothom ho pateix de la mateixa manera segons les persones que apliquen les lleis establertes.

El cas Palau de la Música ha posat en primera plana una evidència que molts intuien o sabien, que no tothom és tractat igual, aquells que tenen recursos suficients per moure els fils adequats aconsegueixen uns privilegis que els d’escala baixa no tenen.

Millet i Montull, dues persones associades ja de per vida al frau i corrupció, no han patit el mateix que un lladregot qualsevol que ha robat quatre peces de fruita en qualsevol establiment.

La indignació ha estat sublim al posar en descobert com uns individus que, a data d’avui, encara es desconeix el patrimoni adquirit de manera fraudulenta, s’han beneficiat d’una llibertat de moviments incomprensible per la magnitud del delicte, en part confessat, mentre d’altres veuen com la justícia es extremadament ràpida i implacable per jutjar i condenar penes infinitament molt menors.

Que la justícia és un pou sense fons i que no funciona com caldria en un país que aspira a ser part important en el contexte europeu, és una evidència però segurament caldria destapar molts més casos com els de Millet i Montull per a que aquests mateixos treballadors de l’Estat apliquin amb igualtat i imparcialitat totes les actuacions que es derivin dels mateixos delictes, l’alarma social de vegades imposa.

La societat civil ha d’extremar la vigilància sobre casos de resolució judicial, el sistema no funciona i cal reformar-lo des de la base d’aplicació de les mateixes lleis. Han quedat ben tocades i generar de nou confiança no els hi sortirà a preu de saldo…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

INTERESSOS CREATS

La màxima essencial de la vida ens ensenya que només sobreviuen aquells que tenen la capacitat d’imposar-se al seu entorn, animals, vegetals, qualsevol tipus d’organisme viu s’imposarà als altres sent més fort, més intel•ligent…

En el futbol això es compleix amb detall, els equips més poderosos acostumen a guanyar competicions, els jugadors amb més talent però amb més capacitat mental arriben al graó més alt, i aquells que saben quins són els mitjans més adeqüats surten triomfants de les fites proposades.

Vivim en un món en que la tecnologia ens està canviant la vida a marxes forçades, quasi sense donar-nos temps a acostumar-nos. Internet, el mòbil, i les televisions… com ha canviat el panorama d’oferta en molt poc temps. No fa massa era habitual tenir només un partit televisat els diumenges nit, després van ser dos, un el dissabte en obert i l’altra de pagament els diumenges. Després va arribar la taquilla, el pay per view, i ara ja podiem veure tots els partits del nostre equip al llarg de la temporada.

Amb l’arribada de la TDT la cosa encara s’ha complicat més, tenim una plataforma que aconsegueix els drets dels equips i ofereix tres partits, més la Champions i Copa per un preu asequible, mentre que la competència per satèl•lit obre el seu ventall i ofereix el mateix menys la Champions… un enrenou que encara molts no han acabat d’assabentar-se.

Els interessos de grans monopolis televisius han creat un gran desconcert en els aficionats, avui en dia no se sap si contractar una plataforma, dues, quina d’aquestes és la millor, els preus varien, quins partits es donen per obert, etc… i a més, els horaris dels partits estan supeditats a aquests mateixos interessos, abans els partits eren a les cinc, això ja és història, fins i tot es parla d’instaurar l’horari de les tres de la tarda com a Anglaterra.

Tot respon al mateix, per sobre l’aficionat està l’empresa, i el benefici no ho genera la venda d’entrades…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Adéu Andrés Montes…

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=WKI-_q9wQHE&feature=player_embedded[/youtube]
Encara sota els efectes del shock de conèixer la mort del Montes, només em ve a la memòria els deu anys de fantàstiques retransmissions de la NBA amb Antoni Daimiel, sens dubte van crear la millor parella de comentaristes esportius que hagi vist en els quasi 48 anys de vida que tinc…
Precissament per aquestes dates estic reciclant totes les finals de la NBA que tinc gravades, des dels anys 80 i he reviscut moltes d’aquelles nits que Montes i Daimiel em van fer gaudir com un nen.
Potser sí, “la vida puede ser maravillosa” pero a vegades et clava cops al ventre sense previ avís…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

JO VULL SER MIL•LIONARI

Llegim escàndols com el del Fèlix Millet al Palau de la Música, un cas que ha revolucionat el món de les institucions culturals i polítiques del nostre país fins a límits insospitats, el de les corrupcions urbanístiques i de favor per part de polítics amb càrrecs públics, banquers que han utilitzat la seva situació de poder per enriquir-se… les notícies van una darrera l’altra en aquests temps on les equivalències de riquesa s’han separat més que mai.

Les cadenes televisives basen ara el seu horari de màxima audiència al morbo dels realitys i els famosets que expliquen les seves misèries a canvi d’una bon grapat de diners, la crisi és per la majoria però no per uns quants, els més llestos, els més pícars, aquests no passaran mai gana, saben massa.

Un simple treballador, amb prou feines per dedicar temps a altre cosa que no sigui el seu propi treball, que viu del dia a dia, es veurà immers en l’espiral que proposen altres aspectes que no podrà controlar, com l’economia mundial, els polítics, que no la política i les entitats que gestionen els seus diners. Poca cosa a fer, o gens.

La desigualtat entre diferents estatus sempre ha existit i malhauradament sempre existirà, perque els forts guanyen i els dèbils cauen, és llei de natura, i formar part del primer grup no està en mans de tothom, cal intel•ligència i decisió, no importa les conseqüències. Caldria potenciar aspectes com la solidaritat, sens dubte, però els que ho han de legislar no ho faran, va en contra dels seus propis interessos, són els forts, per què renunciar?

Jo també vull ser mil•lionari, les solucions estan en un mateix, depèn del grau d’ambició que estigui disposat a utilitzar, només demano no aparèixer a cap programa de mitja tarda per explicar quatre misèries, segur que hi han camins millors…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

VIURE AMB L’ESPORT

En temps de bonança ningú qüestiona la necessitat de certs aspectes que són saludables per la ment i el físic, la cultura del saber inclou la pràctica esportiva, sens dubte, el temps ha anat valorant el que era una activitat de lleure com una prioritat pel ser humà.

Però què succeeix quan es parla de crisi i la butxaca es buida? Que prescindim de tot allò que no és indispensable.
Fer esport entraria en aquest paràmetre? És essencial per viure? Possiblement la majoria diria que no, que es important però no imprescindible, i no els hi treurem la raó perque certament primer cal subsistir en aspectes primaris com el menjar… però realment l’argument de la crisi per justificar el no a l’esport tampoc es correcte.

Les instal•lacions esportives s’estan queixant de que cada cop més gent s’esborra com a soci. Correcte, genera un cost que per a molts és inviable en aquests moments però barrejar l’esport amb les empreses que el gestionen no es prou justificació per dir que no es pot fer esport.

Correr és innat en el ser humà tanmateix que caminar, dormir o menjar. I no demana cap cost més que la voluntat i temps de fer-ho, però si un no ho té ben clar sempre trobarà prou excuses per fer qualsevol cosa abans que això.

Es parla d’un index d’obesitat infantil cada cop més elevat. Com és possible? No som ara més conscients d’una bona alimentació i vida sana? Segurament les famílies han oblidat que l’activitat física per un nen és un bé per a tothom començant per ells mateixos. La bona combinació de treball entre el cos i el cervell és la base d’una salut perfecte.

Ara és inici d’un munt de noves ofertes i iniciatives per part de moltes entitats i particulars, sumeu-vos a qualsevol que s’adapti al vostre terennà, tard o d’hora els beneficis arribaran…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

NO HO ENTENEN

Des de fa temps em faig una sèrie de reflexions que comparteixo, de tant en tant, i que sempre acaben al mateix lloc, en el racó de la resignació i impotència. Em refereixo al fet diferencial entre els que vieun en la ciutat o en un poble…
Una cosa està clara, els que hem triat de viure en un poble és per una sèrie de raons, molt més enllà de la hipoteca de torn, que fan referència al modus vivendi que tothom té dret a escollir. En el meu cas, com el de molts, la tranquilitat, la proximitat, etc… i així mateix els que trien viure la ciutat tenen els seus raonaments propis com segurament seran la comoditat de tenir-ho tot aprop o la vida de barri tan semblant, a vegades, a la d’un poble.
Si es així, perque els polítics, siguin del partit que siguin no ho entenen? Ho dic per la punyetera inercia de voler créixer més i més, els pobles o, més ben dit, els seus governants estan encetats a voler fer viles més grans, amb més habitatges i, està clar, amb més recursos econòmics. Però, els seus habitants volen un poble més gran? Volem deixar de ser un poble per a ser una ciutat petita? La majoria diria que no, però ells a la seva. Sembla com si el poble veí creix un 5% tu has de créixer un 10, i no ens enganyem, el subsol cada cop està més car d’aconseguir, entre “aves”, urbanitzacions i creixements incontrolats, els polítics estan aniquilant literalment l’essència dels pobles.
Els plans urbanístics haurian de ser posats a decisió en referendum, els habitants haurien de poder decidir si volen un poble més gran o seguir com ara, no per més habitatges serem millors i tindrem més coses. Repeteixo, és una simple qüestió d’elecció, escollim un poble per les característiques del mateix, fugim de la ciutat pel mateix, i a l’inrevés. Però està clar que la classe política està empenyada en poder, diners i, això sí, quan ho necessiten en clau electoral ens pregunten i atabalen…
La lacra del creixement urbanístic no té límits, i que no em parlin d’una major demografia com a excusa per construir, una bona política social no permetria aquests desajustaments. Com ja es habitual, abans d’innovar posem la butxaca…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

COMPTE AMB EL QUE SUES…

La majoria de nosaltres gaudim de les vacances d’estiu durant el mes d’agost, un temps ideal per desconnectar i fer allò que per temps o ganes no fem durant la resta de l’any. Alguns trien llegir a l’ombra sota un pi, altres prefereixen un viatget per terres llunyanes, altres simplement gaudeixen de l’oci de la manca d’obligacions, i alguns altres volen posar-se en forma durant tres setmanes o un mes.

Es de lògica pensar que el que aconseguirem en tres setmanes el perdrem en les tres setmanes següents si no seguim el mateix calendari, cuidar el nostre cos requereix constància i regularitat, i un mínim temps de vacances no dona per res.

Sens dubte veureu com pels carrers i parcs dels pobles, especialment els turístics, s’omplen de projectes esportius fent footing, ciclisme o qualsevol altre activitat física, amb una intensitat i cara de récord que qualsevol diria que aquestes persones no estaven predestinades a fer esport tota la seva vida. Lloable des del punt de vista vacacional però molt discutible mèdicament.

L’esforç físic sense control, sota temperatures extremes, és el millor aliat per tenir allò que intentem evitar, un colapse en tots els sentits, i per això aquestes persones que amb tota la seva bona intenció decideixen fer esport només en vacances haurien d’adonar-se de la inconsciència de segons quins plantejaments. Es molt millor fer esport tot l’any i no fer-ne en vacances que a l’inrevés.

Ara que arriba setembre, hem de pensar que es millor un canvi d’hàbits i fer esport de la mateixa manera que anem a la feina, menjem o dormim, ens evitarà molts problemes en el futur i no passarem unes altres vacances suant de valent per no res…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

UN SEGON… RESPIREU

Canícula estival. Temps de xafogors i suors, temps també d’impasse i canvi de cicle. Agost es el principi i final de moltes actuacions, principi de nous projectes i il•lusions, final d’immediates preocupacions i cansanci acumulat.
Aquest darrer periode entre estius ha estat especialment dur en el sector laboral, tancada de comerços i empreses, regulacions de contractes de treball, sensacions negatives i aturada momentània del procés evolutiu en tots els àmbits de la societat.
Diuen, ara, que ja es veu la llum al final del tunel. Potser és així, tard o d’hora ha de ser, però mentrestant hem d’assumir indefectiblement el pas dels dies amb la màxima energia i paciència davant els nous canvis que han de venir. Però el més important en aquestes dates és recuperar una activitat que la majoria de nosaltres hem oblidat: respirar.
Onze mesos a l’any prioritzem una llista de coses necessàries i obligatòries en la majoria dels casos, una llarga llista acumulativa que no ens deixa temps ni ganes de pensar en altres, però ara podem recuperar, malgrat sigui per uns dies, la més important, concentrem-nos i mirem en nosaltres mateixos… no hi ha plaer millor que asseure en una bona butaca, en silenci, amb els ulls tancats i controlant la nostra respiració, amb calma, sense presses, deixant-nos anar i redescobrirem com una sensació perduda, reconeixible i meravellosament plàcida es presenta davant nostre, com una medicina imprescindible pel nostre ego, un somniar sense cap mena d’impediment…
Respireu ara que teniu temps perque el més segur es que després tornaran els temps de girar el cap i escollir altres opcions. Només es una sana recomanació…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail