Et trobarem a faltar…

“El ser humà és incapaç d’imaginar que el curs del temps podria aturar-se alguna vegada. Malgrat la Terra deixés de girar sobre el seu eix i al voltant del sol, malgrat no hi haguessin més nits i més dies, ni més estius ni hiverns, el temps continuaria el seu curs cap a l’eternitat, així es com ens ho imaginem”.

Aquesta cita d’un artista anomenat M.C.Escher, és el reflex d’una realitat que ens acompanya, dia rera dia, i quan un dels nostres s’atura, ens deixa, imaginem que segueix el seu camí a un lloc millor, on l’ànima només gaudirà i el dolor desapareixerà.

L’Oriol és de travessia per un dolç viatge al cel etern, un cel que tots lliurement el crearem a la nostra manera. Jo l’imagino caminant per pobles i ciutats, paisos i oceans, estrelles i galaxies, el lloc és insubstancial, el destí, insignificant. L’imagino caminant amb molta tranquil·litat, el temps no existeix i no hi ha pressa per arribar.

Mentre va ser amb nosaltres, també va engegar una història particular de petits i grans moments, familiars, d’amistat, i amb una idea clara de que un i només un pot decidir el seu destí. Es que el que qualsevol de nosaltres desitjaríem, i ell ho va aconseguir.

Els dictats de la vida són implacables i tan desconeguts que la ignorància ens fa perdre molts moments que sempre lamentarem, però l’Oriol no volia deixar passar l’oportunitat de la coherència. Ell era l’amo del seu espai i temps. I nosaltres, el seu entorn, el vam gaudir, tot el que ens va deixar i més, perque potser ell no va escoltar les nostres paraules però sí els nostres sentiments. Ens ha deixat un llegat de passos a seguir, projectes com aquest que teniu a les mans i que va sorgir de la seva ment imaginativa i inspiradora.

El vam estimar tal com era, no podia ser d’una altra manera, perque ell era part de nosaltres, part meva, i res del que es faci o digui mai ho podrà canviar, en el camí de la vida que coneixem o en el que ell ha encetat, és igual, és el mateix.

Els records, bons i dolents, són el nostre bagatge, són el que dona sentit als nostres actes, perque els nostres records ens recorden qui som i com som. I aquest és el nostre preuat tresor, les imatges en el conscient, les fotografies inmortalitzades per sempre més, l’Oriol ha marxat per a ser encara més feliç, ja no sabrà el que són les guerres, les pors, les malalties… malalties tan cruels, té tota una eternitat per viure en felicitat, i això ens farà feliços a nosaltres, als seus pares, germanes, familia i amics, i a mi, el seu germà… l’Oriol era i serà sempre el meu únic germà, l’únic que he conegut i coneixeré.

Per a mi va ser tot un honor. I la vida continua perque val la pena esprémer el mínim segon, tal com ho va fer ell. Jo penso seguir aquest camí, omplint el buit amb noves experiències i emocions, és el millor tribut que li podem fer… segur que estarà orgullós.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.