Porcupine Tree a Barcelona

Steven Wilson de Porcupine Tree

Steven Wilson de Porcupine Tree

Després de quasi tres anys sense veurel’s en concert el dissabte 11 van passar per Barcelona Porcupine Tree dins una minigira europea on aprofitaran per gravar el seu segon DVD.

Per circumstàncies vàries, la principal es que no van venir per aqui, l’any passat no vaig veure el seu directe en la gira de Fear of a Blank Planet, així que aquesta era una oportunitat única per gaudir un altre cop de la seva música.

La veritat es que el dia va ser molt interessant i vaig gaudir d’allò més. A tres quarts de quatre (obrien portes a quarts de vuit) ja hi era allà, fent cua, amb el Joan i la Laura, i amb dos nois més que havien arribat els primers. Evidentment, sols com estavem, varem petar la xerrada, posteriorment una parella d’Alacant que venia expressament es va ajuntar i, després, la colla de l’Isaac i l’Ana, habituals foreros de la meva web, van arribar, després la Montse, dona del Joan, així que tertulia amunt tertulia avall a més de saludar a gent de Coses Nostres que anaven arribant, va passar el temps quasi sense adonar-te. La Maria va arribar un cop havia començat els Pure Reason Revolution, els teloners.

Aquests em van deixar bastant fred, tenen un primer disc molt bo però el seu directe encara l’han de pulir. Massa tecnologia i soroll que ofegava les veus i els temes en sí.

Steven Wilson i companyia van sortir ben puntuals, a les 9. Un inici molt bo amb Normal, Blackest eyes i Stars Die, ja feia presagiar que allò seria bo. El sumum va arribar amb Anesthetize, el increible tema del darrer disc de més de 17 minuts i la trilogia Strip the soul, .3 i Wedding Nails, una lliçó de rock contemporani que hauria d’estar a les classes de música actuals.

Van acabar amb Trains, tot un himne del grup, i estava previst Halo però l’horari de la Sala Apolo, un lloc totalment inadequat, va fer que es suprimís. Tampoc la sala estava preparada per la pantalla de projeccions, l’unic lloc de la gira on no van poder posar-les. Una vergonya.

Els fans fidels de Porcupine Tree

Els fans fidels de Porcupine Tree

Després del concert i de saludar a mil i un amics del Coses Nostres vam anar al bus a esperar que sortissin. La Maria va marxar i ens varem quedar una cinquantena de persones, fins que uns tresquarts d’hora més tard van sortir l’Edwin, Barbieri i Harrison. Ens va donar temps per fer-nos fotos amb els dos últims, dos autèntics genis musicals. Un quart d’hora més tard sortia el Wilson, que per moments semblava aclaparat perque tothom es va llençar a per fotos i signatures. Jo vaig poder parlar mig minut i es va enrecordar de la “quedada” d’Amberes i que era el “spanish webmaster”, el Joan i la Laura, amb el “traductor” Pedro, li van regalar un CD de F.Mompou, sembla que li va agradar el detall.

En fi, que anava a dormir sobre les tres de la matinada però ben satisfet per una altra nit màgica. Porcupine Tree i Steven Wilson juguen a una divisió estratosfèrica, risc i qualitat a parts iguals. Tot un luxe.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Deja un comentario