JO VULL SER MIL•LIONARI

Llegim escàndols com el del Fèlix Millet al Palau de la Música, un cas que ha revolucionat el món de les institucions culturals i polítiques del nostre país fins a límits insospitats, el de les corrupcions urbanístiques i de favor per part de polítics amb càrrecs públics, banquers que han utilitzat la seva situació de poder per enriquir-se… les notícies van una darrera l’altra en aquests temps on les equivalències de riquesa s’han separat més que mai.

Les cadenes televisives basen ara el seu horari de màxima audiència al morbo dels realitys i els famosets que expliquen les seves misèries a canvi d’una bon grapat de diners, la crisi és per la majoria però no per uns quants, els més llestos, els més pícars, aquests no passaran mai gana, saben massa.

Un simple treballador, amb prou feines per dedicar temps a altre cosa que no sigui el seu propi treball, que viu del dia a dia, es veurà immers en l’espiral que proposen altres aspectes que no podrà controlar, com l’economia mundial, els polítics, que no la política i les entitats que gestionen els seus diners. Poca cosa a fer, o gens.

La desigualtat entre diferents estatus sempre ha existit i malhauradament sempre existirà, perque els forts guanyen i els dèbils cauen, és llei de natura, i formar part del primer grup no està en mans de tothom, cal intel•ligència i decisió, no importa les conseqüències. Caldria potenciar aspectes com la solidaritat, sens dubte, però els que ho han de legislar no ho faran, va en contra dels seus propis interessos, són els forts, per què renunciar?

Jo també vull ser mil•lionari, les solucions estan en un mateix, depèn del grau d’ambició que estigui disposat a utilitzar, només demano no aparèixer a cap programa de mitja tarda per explicar quatre misèries, segur que hi han camins millors…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

VIURE AMB L’ESPORT

En temps de bonança ningú qüestiona la necessitat de certs aspectes que són saludables per la ment i el físic, la cultura del saber inclou la pràctica esportiva, sens dubte, el temps ha anat valorant el que era una activitat de lleure com una prioritat pel ser humà.

Però què succeeix quan es parla de crisi i la butxaca es buida? Que prescindim de tot allò que no és indispensable.
Fer esport entraria en aquest paràmetre? És essencial per viure? Possiblement la majoria diria que no, que es important però no imprescindible, i no els hi treurem la raó perque certament primer cal subsistir en aspectes primaris com el menjar… però realment l’argument de la crisi per justificar el no a l’esport tampoc es correcte.

Les instal•lacions esportives s’estan queixant de que cada cop més gent s’esborra com a soci. Correcte, genera un cost que per a molts és inviable en aquests moments però barrejar l’esport amb les empreses que el gestionen no es prou justificació per dir que no es pot fer esport.

Correr és innat en el ser humà tanmateix que caminar, dormir o menjar. I no demana cap cost més que la voluntat i temps de fer-ho, però si un no ho té ben clar sempre trobarà prou excuses per fer qualsevol cosa abans que això.

Es parla d’un index d’obesitat infantil cada cop més elevat. Com és possible? No som ara més conscients d’una bona alimentació i vida sana? Segurament les famílies han oblidat que l’activitat física per un nen és un bé per a tothom començant per ells mateixos. La bona combinació de treball entre el cos i el cervell és la base d’una salut perfecte.

Ara és inici d’un munt de noves ofertes i iniciatives per part de moltes entitats i particulars, sumeu-vos a qualsevol que s’adapti al vostre terennà, tard o d’hora els beneficis arribaran…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail