Des de fa temps em faig una sèrie de reflexions que comparteixo, de tant en tant, i que sempre acaben al mateix lloc, en el racó de la resignació i impotència. Em refereixo al fet diferencial entre els que vieun en la ciutat o en un poble…
Una cosa està clara, els que hem triat de viure en un poble és per una sèrie de raons, molt més enllà de la hipoteca de torn, que fan referència al modus vivendi que tothom té dret a escollir. En el meu cas, com el de molts, la tranquilitat, la proximitat, etc… i així mateix els que trien viure la ciutat tenen els seus raonaments propis com segurament seran la comoditat de tenir-ho tot aprop o la vida de barri tan semblant, a vegades, a la d’un poble.
Si es així, perque els polítics, siguin del partit que siguin no ho entenen? Ho dic per la punyetera inercia de voler créixer més i més, els pobles o, més ben dit, els seus governants estan encetats a voler fer viles més grans, amb més habitatges i, està clar, amb més recursos econòmics. Però, els seus habitants volen un poble més gran? Volem deixar de ser un poble per a ser una ciutat petita? La majoria diria que no, però ells a la seva. Sembla com si el poble veí creix un 5% tu has de créixer un 10, i no ens enganyem, el subsol cada cop està més car d’aconseguir, entre “aves”, urbanitzacions i creixements incontrolats, els polítics estan aniquilant literalment l’essència dels pobles.
Els plans urbanístics haurian de ser posats a decisió en referendum, els habitants haurien de poder decidir si volen un poble més gran o seguir com ara, no per més habitatges serem millors i tindrem més coses. Repeteixo, és una simple qüestió d’elecció, escollim un poble per les característiques del mateix, fugim de la ciutat pel mateix, i a l’inrevés. Però està clar que la classe política està empenyada en poder, diners i, això sí, quan ho necessiten en clau electoral ens pregunten i atabalen…
La lacra del creixement urbanístic no té límits, i que no em parlin d’una major demografia com a excusa per construir, una bona política social no permetria aquests desajustaments. Com ja es habitual, abans d’innovar posem la butxaca…
