Connexió Catalunya-Espanya-Reial Madrid

Futbol. Esport Rei. Indiscutible. Des de fa más d’un segle ha estat el moviment social més seguit a la majoria de països del món, inclòs el nostre. Un esport que ha estat i és la passió de mil•lions de persones i que ha generat mil i una rivalitats com, per exemple, la del Barça i el Madrid.

No seria resaltable mencionar si parlo de les aficions catalanes i madrilenyes, com a llocs de naixement i empadronament, però el que sí es curiós i estrany és l’afició per un club fora de qüestions purament lògiques d’identificació territorial.

El cas del Reial Madrid és de llibre de auto-suggestió. Coneixem que la immensa majoria d’Espanya és d’aquest equip, per què els andalusos, extremenys, gallecs, canaris o murcians són abans del Madrid que del propi equip de la terra de naixement o acollida? L’explicació es força coneguda i antiga, quatre dècades de totalitarisme polític i social han deixat l’empremta en tots els aspectes de la nostra societat i ells sabien, més bé que ningú, que el futbol era el passatemps preferit de la mal notrida població espanyola.

Per tal d’evitar moviments estranys el més “sensat” era inculcar a les ments influenciables i poc cultivades l’acceptació de que l’equip del Reial Madrid era l’equip de tota Espanya, un pas més en la unitat indestructible del país…

Aquesta societat, pobre d’esperit i àvida de ser guiats pel ramat del mal pastor, van seguir les indicacions i dit i fet, el Reial Madrid, principal club de la capital, era designat de manera no oficial, l’equip de tots els espanyols, fet que avui en dia, després de més de trenta anys de democràcia, es manté i sobreviu amb les noves generacions, fills d’aquesta població de pobresa cultural i d’arrels gens clares.

A Catalunya sóm espectadors d’aquest fenòmen degut a la gran inmigració provinent de terres del sud, veiem com la gran majoria de gent és del Madrid, i els seus fills, nascuts aquí i que parlen català, són també merengues. S’ha de fer constar, també, que hi han molts altres que sí han fet la reconversió i s’han apuntat a un dels dos equips de la nostra terra, Barça i Espanyol. Però, quina relació uneix a aquests amb l’equip de la capital? Cap, però és més fàcil seguir la tradició familiar que identificar-se amb la terra que els ha vist néixer i ha acollit la seva família, fruit de la poca reflexió i manca de compromís, no només en el futbol sino també en les reivindicacions socials.

Lamento aquesta poca identificació d’alguns que han vingut amb tot el nostre, ja sé que direu que el Barça només és un club de futbol però jo sempre recordaré, després d’un triomf madrileny, el crit de guerra a la plaça de celebració merengue a Granollers: P… Barça i P… Catalunya!! Amb això crec que ja està tot dit…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Granollers

Recordo fa anys Granollers com una ciutat petita, amb aspecte de poble, no diferenciava massa bé, potser perque encara era massa petit, entre La Garriga i Granollers, em semblaven del tot iguals. La Plaça de la Corona era, per a mi, el centre del poble, estèticament s’ajustava millor al que devia ser el centre d’un poble.

Amb els anys, ja essent ciutadà de ple, va començar la identificació amb cadascún dels seus racons, els carrers encara eren amb poc trànsit i alguns com, per exemple, el Passeig de la Muntanya, on jo vivia, s’enfangaven d’allò més bé quan plovia ja que hi havien quatre cases i a més no estava asfaltat.

Recordo la inauguració del Parc com un fet trascendental per tots nosaltres, per fi teniem un parc! Ens semblava la cinquena essència dels parcs, allò ja s’estava convertint en una ciutat de ple dret. Els tres cinemes eren el nostre passatemps de cap de setmana, el programa doble de l’Astòria, o les estrenes del Majestic i Mundial, butaques de fusta, moltes trencades i plenes de caramels i taques de cola, però que bé ens ho passavem.

Granollers creixia i creixia, els barris s’allargaven i neixien uns de nous, la Plaça Serrat i Bonastre, tradicionalment final de Granollers, amb l’Estació Centre, veia com, de cop i volta, figurava ens els planells com a centre neuràlgic degut a l’ampliació de la pota sud. Sant Miquel, Tres Torres… Granollers era ja una altra ciutat, molt diferent i en expansió força indiscriminada, el ciment s’apoderava de places noves i els barris patien manca de verd per tota banda.

I arribem, per fi, a l’actualització del moviment urbanístic amb un aplaudiment, potser el més generós i merescut, als gestors municipals. La utilització del centre com a futura zona peatonal és un encert que permetrà als granollerins i visitants fer més seva la ciutat i promourà un aspecte més amable del seu entorn.

Era escandalós que una capital de comarca no tingués un passeig central peatonal com les altres grans capitals com Sabadell, Terrassa, Mataró o Manresa. En veritat, la transformació va començar amb el tancament al tràfic de la zona de la Porxada però calia anar més enllà i ara s’estan donant les passes correctes. Granollers promet un canvi d’imatge que millorarà la qualitat de vida i posarà fre a un creixement només orientat a acollir els nousvinguts. Més val tard que mai…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail