Guanyar o Gaudir

L’altre dia estava escoltant una d’aquelles típiques converses futboleres, un dels temes que potser més controversia genera malgrat tothom creu veure-ho del tot clar.

Què es millor? Guanyar o gaudir? Evidentment la gran majoria dirà que totes dues coses però el debat es planteja quan s’ha d’escollir entre la manera de guanyar o simplement el fet de gaudir de l’esport.

S’ha de dir que la conversa era futbolera ja que es on es planteja més clarament aquesta dicotomia però és perfectament aplicable a qualsevol esport, especialment d’equip. Guanyar és la fita de qualsevol esdeveniment, en això quasi bé tots estem d’acord, és l’alicient per a superar-nos, millorar i fer les coses el més bé possible, el propòsit de guanyar no és gens dolent, però llavors entrem en terreny farragós quan estem davant d’una elecció que pot generar els seus dubtes.

El meu equip ha de guanyar sempre, de la manera que sigui, encara que sigui de penal al darrer minut i que expulsin a tres contraris. Aquesta afirmació està molt generalitzada entre els més fanàtics de qualsevol equip. No importa com, s’ha d’aconseguir. Tant fa que l’espectacle sigui deplorable, guanyar és la fita i hem d’arribar els primers sigui com sigui.

D’altra banda, una minoria prefereix, abans que res, gaudir del temps que dedica al seu esport preferit. Evidentment si es guanya, millor, però abans que res vull espectacle i passar dues hores d’allò més bé.

Segurament aquesta cultura és més pròpia d’altres mentalitats, més acostumades a l’entreteniment, com l’americana, on el públic assisteix principalment a passar una bona estona, amb les seves crispetes, dolços i, després, si es guanya, perfecte, però si no, cap a casa i no ha passat res.

Això aquí és impensable, estem acostumats a les rivalitats extremes, a la desesperació pel triomf, a ser impacients i poc tolerants i, per tant, a formar part d’aquesta majoria resultadista.

Segurament el conjunt d’ambdues propostes seria l’ideal, poques vegades succeeix però davant de les dues anteriors, personalment prefereixo ser minoria… és més divertit i gratificant.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La nostra realitat

Heu pensat alguna vegada que la realitat supera la ficció? segur que sí, i que aquesta realitat es tan evident que fins i tot ens podem avorrir de veure-la i escoltar com si fos el capítol 3525 de qualsevol cul·lebró? doncs benvinguts a la nostra realitat, la que ens dicta i obliga a ser ciutadans honestos, sincers i responsables.

Realitat 1: Sorgeix com a conseqüència de la ja tan manida crisi econòmica. El partit governant es veu incapaç de fer front a aquesta crisi i es veu superat alhora de decidir com i de quina manera afrontar-la. Pren decision febles i poc concretes, dona sensació d’inseguretat i de no saber ben bé quins son els remeis més plausibles per generar de nou confiança entre els ciutadans. A més, la dimissió de Bermejo com a titular de Justícia no ha beneficiat gens la imatge de neutralitat.
Aquesta crisi, polítics socialistes, porta conseqüències a qualsevol càrrec de poder i, en una situació normal, passaria factura en forma de vots a les properes eleccions… però

Realitat 2: El principal partit de l’oposició, en teoria beneficiat de la ineficàcia del seu contricant, cau en el pou de la supèrbia i veu com es destapa una sèrie d’esdeveniments en el si del partit que tiren enrera tota perspectiva de creixement popular. Primer, l’espionatge entre els polítics madrilenys del Partit Popular, una trama digna del millor James Bond encara per esclarir on estan involucrades totes les faccions del partit conservador.
I per rematar-ho, segona, la xarxa de corrupció impulsada pel jutge Garzón, on una sèrie d’alts càrrec del PP han estat, presuntament, implicats en soborns, malversació de fons públics, etc, etc… un altre episodi que evidencia el mal moment de la nostra democràcia, feble i permissiva.
La reacció dels populars no ha estat la humilitat sino la arrogància, com ja és habitual en la dreta, i ha passat a l’atac victimista fent responsables dels seus problemes als altres. Patètic i inadmisible.
Amb això…

Realitat 3: Tenim un estat bipartidista. Els dos fronts viuen els seus moments més delicats, amb un major descrèdit i immersos en una competició de qui ho fa pitjor, amb medalla al guanyador.
El PP ha perdut l’oportunitat d’agafar el PSOE i el PSOE ha deixat escapar la possibilitat d’enfonsar la dreta. Que ens queda? Fàcil. Que continuin amb les seves baralles que només interessen a ells mateixos que quan arribin les eleccions generals parlarem nosaltres, i potser s’enduin una sorpresa veient que aquest bipartidisme ha deixat d’existir, us ho imagineu?

Conclussió: Es una llàstima que persones amb càrrec públics importants s’aprofitin de les debilitats del sistema. Es barallen com a escolars i amaguen les seves ineficàcies i enganys. No mereixen el meu respecte, i el vostre?

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Eluana, símbol de llibertat

Fa dies que vaig seguint el tema de la noia italiana, Eluana, de 37 anys, que fa 17 que està en coma i en estat vegetatiu després de patir un accident de cotxe. Després de tants anys de lluita, els pares han aconseguit, per via judicial, que deixin d’alimentar-la i, conseqüentment, deixin morir en pau a la seva filla.

Però, ves per on, estem parlant d’un país amb arrels tradicionals catòliques i, per tant, amb els tics intolerants que comporta qualsevol religió. Mig Italia s’ha mobilitzat en contra de la decisió i estan pressionant des de tots els àmbits per a que no s’executi la sentència, fins i tot, en un acte sense precedents, el fatxenda de Berlusconi ha ideat una llei per revocar aquesta decisió. Intolerable.

Acabo de llegir una entrevista a El País amb el pare de l’Eluana i em sembla una meravellosa exposició de com ha de ser la nostra vida, els nostres principis i, no cal dir-ho, estic totalment al seu costat. Particularment, així ho desitjo amb tota claredat, jo no voldria viure sense qualitat de vida, sempre ho pensat, si estigués en estat vegetatiu, si no pogués valdre’m per mi mateix prefereixo no viure perque això no és vida.

Fart estic d’aquesta gent que vol imposar els seus valors morals a la resta com si fossin els únics existents. Les religions són nius d’idees intolerants i decadents, sense cap mena de respecte pel ser humà, de pensament individual i amo del seu propi destí.

Reprodueixo aquí aquesta entrevista, és en castellà, i per a mi és una mostra de com millor seria el món amb persones com aquest pare, el pare d’Eluana, que segur estaria satisfeta del seu sabi progenitor.
Beppino Englaro
ENTREVISTA: BEPPINO ENGLARO Padre de Eluana
“La condena a vivir sin límites es peor que la condena a muerte”
MIGUEL MORA – Roma – 08/02/2009

Beppino Englaro es, más que un hombre, un superhombre. Lleva 17 años intentando cumplir la misión que le encomendó su hija Eluana. Vivir libre y con dignidad, o morir. “Lo decidimos en familia. Vida, muerte, dignidad, libertad. Somos tres purasangres de la libertad. La magistratura ha defendido nuestro derecho. Y no necesitamos oír letanías”, explica.

“Solo me importa una cosa: defender la libertad de mi hija”
Tras una batalla jurídica de 11 años, su hija espera en la clínica La Quiete de Udine el momento de ver reconocido su derecho, sancionado por todas las instancias judiciales posibles, a no vivir sin capacidad de entender y querer.

Su padre está más tranquilo que nunca. En paz. No le afecta la manipulación política que ha hecho del caso Silvio Berlusconi, ni el escándalo apocalíptico orquestado por el Vaticano, ni las acusaciones de asesinato que, otra vez ayer, le lanzó la curia romana. “La condena a vivir bajo cualquier condición es mucho peor que una condena a muerte”, dice desde su casa de Lecco, donde espera el desenlace con su mujer, Saturna, enferma de cáncer desde 1992, el año en que Eluana tuvo el accidente que la dejó en estado vegetativo.

Englaro mandó ayer un mensaje al presidente de la República, Giorgio Napolitano, y al presidente del Consejo, Silvio Berlusconi: “Soy el tutor de Eluana Englaro, pero en este momento hablo de padre a padre, y me dirijo a ustedes para invitarles, a los dos solos, a que acudan a Udine para conocer, en persona y de forma privada, las condiciones reales de mi hija Eluana, sobre quien se han difundido noticias alejadas de la realidad que pueden llevar a confundir y desviar todo comentario y convicción”.

Pregunta. ¿Han acelerado los médicos la suspensión de la alimentación de Eluana?

Respuesta. El protocolo sigue adelante. Los tres médicos están intentando cumplir al 100% el protocolo que decidió el juez. Nuestro único interés es respetar la legalidad. No entramos en detalles. Nos atenemos escrupulosamente a lo que han dicho los tribunales. Solo a eso.

P. ¿Qué le ha parecido el movimiento del Gobierno Berlusconi?

R. Ha sido un golpe de efecto. Sólo se me ocurre decir que la realidad a veces supera a la fantasía más fantasiosa. Es muy curioso que Berlusconi haya salido precisamente ahora a escena. Cuando era primer ministro, en 2004, yo le escribí una carta pidiéndole ayuda. No respondió. Como la política no hizo nada y el Gobierno tampoco, me dirigí a los jueces. Les pedí ayuda y ellos cumplieron su deber. Durante más de diez años todas las instancias judiciales han examinado hasta el más mínimo detalle. No sé qué esperan descubrir ahora los políticos.

P. Dicen que sólo quieren evitar que Eluana muera.

R. Quieren bloquear la sentencia del Supremo, sí. Pero en un país civilizado eso no debería suceder. Berlusconi se ha enfrentado al presidente de la República para intentar detener la legalidad. Quizá no entiende la división de poderes.

P. ¿Cree que al final podrá hacer valer ese derecho?

R. Siempre me he movido en la legalidad más estricta porque no tenía otra alternativa. Si ellos quieren obstaculizar la legalidad no es algo que yo pueda controlar. Yo me defiendo con el derecho, como siempre. Si ellos quieren verificar cosas que ya han sido verificadas muchas veces significa que, por su parte, es una cosa infinita. Pero esta historia siempre ha sido clara, neta y límpida. Eso es lo que les molesta. Se ha hecho de una manera escrupulosamente legal, y ellos no están acostumbrados a manejar cosas tan limpias. No entienden qué es esa cosa tan clara de la legalidad a la luz del sol. No es culpa nuestra. Hemos hecho todo dentro de la sociedad y de la legalidad. No podemos hacer más.

P. ¿Qué le ha parecido el aplauso de la Iglesia al movimiento de Berlusconi?

R. De la Iglesia no hablo. Siento un sagrado respeto por ella y espero de ella lo mismo. Espero que sepan lo que dicen y lo que hacen, pero no polemizo con ellos. La Iglesia no tiene nada que ver en el asunto. No me puede imponer sus valores. Puede opinar, pero lo que diga no tiene que ver conmigo ni con Eluana. El magisterio de la Iglesia es moral; el Estado es laico, y en él están también los católicos. Lo que dice la Iglesia les debe afectar a ellos, no a los que no profesamos esa confesión. De forma que todo lo que digan es su problema, no mío.

P. Quizá ése sea el fondo del problema. Es usted demasiado laico.

R. Me dicen siempre que estoy años luz por delante, que soy demasiado avanzado. Pero yo no puedo volver atrás para darles placer, lo siento. Ellos están a su nivel y yo vivo en un Estado laico. Los 2009 años de historia de la Iglesia van por un lado y el Estado va por el suyo. Yo para pedir justicia no me he dirigido a ellos, sino a los tribunales de Justicia. A ellos no les he pedido nada, ni se lo pediré. Pueden decir lo que quieran, no lo discuto, pero esta historia está fuera de su poder.

P. Berlusconi dijo el viernes que no puede quejarse usted de que el caso le haya costado dinero porque las monjas de Lecco siempre han atendido gratis a Eluana. ¿Cómo recibió esas palabras?

R. Hubiera dado todos los recursos del mundo para evitar que Eluana pasara así estos 17 años. Todo el dinero del mundo. El único coste que nos interesa es la libertad fundamental de mi hija. Si hubiese sido por Eluana, no habría costado ni un euro. Yo no pedí que la mantuvieran viva, pedí que la dejaran morir el primer día que me dijeron que estaba así. Decidieron ellos, no nosotros. Fuimos obligados a mantenerla viva, sin capacidad de entender ni de querer, por unos médicos que no sabían nada de nosotros. Fue un acto de una violencia espantosa. Por eso pedimos a la sociedad que nos ayudara. Ése es el precio que hemos pagado.

P. ¿Cree que Eluana se ha convertido en un símbolo de libertad?

R. Espero que su historia sirva para que la gente entienda que la medicina debe pensar mil veces antes de crear situaciones que no existen en la naturaleza. Eso es de locos. La vida es vida, la muerte es muerte. Blanco o negro. Las personas vivas son capaces de entender y decidir por sí mismas. Yo he pedido por caridad que la dejen morir. La condena a vivir sin límites es peor que la condena a muerte. En la familia, los tres habíamos dejado clara nuestra posición. Lo hablamos muchas veces. Vida, muerte, libertad, dignidad. Somos tres purasangres de la libertad. No necesitamos escuchar letanías. Ni culturales, ni religiosas, ni políticas.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Els Pittsburgh Steelers guanyen la Superbowl 2009

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=28YdkkxB14w[/youtube]
Els pronòstics s’han confirmat. Ni la idealitzada trajectòria de Kurt Warner, quarterback dels Arizona Cardinals, ni la màgia de Larry Fitzgerald van poder finalment amb la solidesa d’un conjunt com els Steelers.
La veritat es que els tres primers quarts van ser dels més avorrits que recordo, amb una superioritat clara dels de Pittsburgh i amb una continua llarga llista d’errors dels d’Arizona. Mai havien arribat a una final i malgrat l’experiència d’alguns d’ells es notava el nerviosisme i la pressió d’ésser a la Superbowl.
Els Steelers, per la seva banda, feien el seu joc, precís, amb una bona defensa i un atac fluid, fins que va arribar el darrer quart, un quart que passarà a la història per l’emoció del joc i marcador. Quan ja tot feia pels Pittsburgh Steelers, un parell de drives de Warner i el talent de Fitzgerald van posar entre les cordes al conjunt de Mike Tomlin. A manca de 40 segons, però, Roethlisberger va trobar Santonio Holmes, una recepció fantàstica que els va donar el títol, una jugada que passarà a la història de les Superbowls. Així doncs, Pittsburgh Steelers es converteixen en l’equip que més vegades han guanyat la Superbowl, 6, per davant dels Cowboys i 49ers, amb 5.
Per acabar, la cirereta del pastís fou el show de la mitja part, amb un Bruce Springsteen estelar amb la E Street Band, dotze minuts elèctrics i inoblidables.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail