MY BLUEBERRY NIGHTS

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=OxADPfDAWzc[/youtube]
Ahir vaig veure una bona peli, una molt bona peli, My Blueberry Nights. Una d’aquelles petites joies de cinema independent, amb un bon guió, bon repartiment i un llenguatge visual i narratiu excel·lent. Realmente em va sorprendre. Una història de desamors en clau perdedora però amb una empatia personal amb els diferents personatges molt pròxima.
Destacaria la feina de Norah Jones, coneguda per la faceta musical, però que aquí fa un paper dificil i se’n surt la mar de bé, Rachel Weisz està més esplèndida que mai, gran actriu, Jude Law és perfecte pel paper de barman observador i còmplice, Natalie Portman també ho borda en una jugadora disfuncional que no creu en res més que la sort i David Strathairn sempre és a l’alçada de tot el que fa.
La veritat es que avui en dia se’m fa dificil trobar films que em diguin alguna cosa més, que em sorprenguin, i aquest ha estat un d’ells. Les bones crítiques han estat del tot merescudes.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

LA CULTURA DE L’ESFORÇ

Aquest escrit es centrarà, principalment, en un exemple concret però que es pot aplicar perfectament a qualsevol ámbit de la nostra vida. En l’esport arribar a aconseguir fites importants només està a l’abast d’uns pocs. De molt pocs. Aquests privilegiats tenen, normalment, una sèrie de condicions que fan que aconseguir l’èxit personal arribi per si sol, això és indiscutible.

Però cal valorar tot en la seva justa mesura. L’exemple amb el qual em centraré és en la conversió que ha sofert una plantilla com la del F.C.Barcelona. Després de dos anys decebedors, amb un grup de figures contrastades i admirades per tothom que no van rendir com era d’esperar es va caure en una situación angoixant que, fins i tot, va arribar a una crisi institucional amb moció de censura inclosa.

Però la transformació va arribar, i va arribar de la ma dels valors i coneixements d’una persona sumament intel•ligent com és Pep Guardiola. Coneixedor dels pros i contres de viure a Can Barça, ha sabut aplicar tot el que implica el camí a l’èxit principalment sota la cultura de l’esforç, una mentalitat imprescindible per arribar al capdamunt de qualsevol empresa.

La decisió de no incloure estrelles com Ronaldinho o Deco en l’actual plantilla tenia una justificació rotunda i clara, el grup havia d’anar sempre seguint les mateixes directrius i treballar sense cap mena de justificació ni excusa. Eto’o ho va entendre a la perfecció i avui en dia és un jugador recuperat i, fins i tot, diria que millorat.

Guardiola ha imposat la dedicació plena a una tasca on era del tot exigible que uns jugadors, que guanyen milions, es dediquessin a jugar, a entrenar i viure per la seva feina única i exclusivament.
La mentalitat ha canviat i per això estan arribant els resultats. El Barça torna a ser un equip admirat, respectat i envejat per qualsevol altre, és un pas per damunt i demostrant que no només per la simple qualitat dels jugadors sino por una forma de treball que els ha fet recuperar les ganes de guanyar.

Pep Guardiola és un tipus guanyador i ha transmés la seva filosofia basat en la cultura del treball. Un exemple a seguir.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

UN ANY NOU… I DIFERENT?

Deixem enrera el 2008, un any per oblidar en molts aspectes, un temps que ha trasvelssat moltes economies mundials i, el que és més important, moltes economies familiars.

Però ara encetem un any nou, el calendari així ho marca, malgrat que les previsions no siguin, d’entrada, de canvis generalitzats i immediats. Tot apunta que a mesura de que transcorrin els mesos s’anirà normalitzant la situació però cal reflexionar, abans que res, si aquesta possible normalització serà tornar al modus i status que hem assumit com a normal durant aquests darrers anys.

Som tan imperfectes que ja veig un panorama de “aquí no ha passat res” i tornarem a vells hàbits sense pensar en les possibles conseqüències, i crec que és responsabilitat de tothom donar un tomb i no caure en els mateixos errors que ens han portat a aquesta situació límit.

Les mesures dels diferents estaments econòmics com, per exemple, el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Americana d’anar incentivant de nou el consum de la població i recuperar la confiança dels mercats és una bona mesura per alleujar puntualment l’índex de morositat i la poca liquiditat de les nostres butxaques, però calen noves formes d’enfocar l’anomenat capitalisme cap a una altra forma de gestió, més transparent i amb menys risc que aquest actual que ja ha demostrat la seva ineficàcia, un model ple d’ombres i que ha beneficiat només a uns quants de manera fraudulenta.

Jo voldria recordar, però, que l’autèntica crisi va començar fa uns quants anys amb el canvi de la pesseta a l’euro. Aquest va ser el gol més flagrant que ens han fet mai, les pujades van ser de fins el 50% en molts productes i la ignorància de la conversió va fer que, fins i tot hores d’ara, molta gent encara no hagi assimilat el canvi de manera real. Mentre els sous mantenien la mateixa proporció, el canvi de moneda va fer que tot pujés de manera alarmant sense que provoqués cap mena de terratrèmol, i aquest va ser el nostre error, ara ho estem pagant, alguns han aprofitat la situació i altres la pateixen.

El 2009 ha de ser un any de canvi real. No podem resignar-nos a perpetuar una situació que ens pot fer caure en el pou de la indigència moral.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

LA TECNOLOGIA APLICADA AL’ESPORT

El debat no és nou, ja fa uns quants anys que circula la tesi d’uns sobre l’adeqüació de l’esport als nous temps. En concret, l’ús de les noves tecnologies a les regles esportives. Però, fins el moment, poc s’ha fet i no sembla que el tema generi entusiasme real entre els diferents estaments que regeixen les diferents disciplines del nostre esport.

Es cert que ja s’han aplicat certes reformes en esports minoritaris, com per exemple l’úll de falcó al tennis, però encara hi han moltes reticències en evolucionar i adaptar la professionalitat a noves regles.

Sens dubte, l’esport més conservador i amb vicis històrics és el futbol. De tant en tant es canvien algunes regles però sempre menors i poc productives. Els puristes diuen que fer canvis adulteraria l’essència del mateix futbol, la seva passió, mentre que els partidaris, pocs, d’evolucionar, creuen que aplicar nous mètodes com, per exemple, l’ús del video en jugades conflictives, o un arbitratge professional, amb més col•legiats als camps que abarquin tots els aspectes, faria més justícia al resultat real del joc.

Però, és clar, la tesi tradicional està massa arrelada i no interessa masses canvis, els diaris venen polèmica, les tertulies esportives viuen d’alimentar notícies fictícies i debatre sobre aspectes poc esportius, aixi que el negoci està muntat i qualsevol proposa que millori un esport que viu, principalment, del que genera fora del estadis està descartada.

En altres esports també passa el mateix, però a menor escala. El bàsquet ha anat adaptant-se, amb lentitud, amb la revisió de jugades, però encara lluny del control que exerceix la NBA.

L’exemple del Futbol Americà seria l’ideal però molt improbable d’aplicar aquí. No només tenen uns quants àrbitres sobre el camp, sino que tenen un més a la graderia controlant el video i en contacte directe amb l’àrbitre principal. Els entrenadors poden demanar un “challenge”, que vol dir una revisió d’una jugada conflictiva, s’atura el joc, els arbitres la revisen en video i decideixen. Vosaltres veieu que en un partit de futbol, un entrenador demani aturar un partit per a que l’àrbitre revisi una jugada durant cinc minuts? Massa demanar, oi?

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

LA MEDIOCRITAT DE LA NOSTRA CLASE POLITICA

Aquestes darreres setmanes ha sortit un debat en els mitjans i tertulies varies sobre la campanya electoral americana i el triomf de Barack Obama com a nou president.

El debat en si hauria d’haver estat sempre present però es ara, després d’analitzar el triomf de l’anomenat lider mundial, quan s’han plantejat les comparacions entre les formes d’uns i altres, entre una campanya americana i una nostra, les relaciones entre els mateixos polítics i la forma de comunicar-se amb la gent.

Es de tots sabut que aquí, ja sigui per manca de tradició democràtica o perque, simplement, no hi ha nivell suficient, els polítics no han arribat al ciutadà de forma directa, clara i propera. La distància entre el Parlament i la població es abismal però, sembla, no preocupar massa als polítics, independentment del partit que siguin.

La campanya americana ha estat una mostra de com hauria de ser a nivell general. En primer lloc, donant per fet les diferències ideològiques entre demòcrates i republicans, el respecte ha predominat per sobre les artimanyes habituals per desacreditar l’altre.
Però no només en campanya, també durant el periode sense eleccions, la manera d’actuar és sensiblemente diferent a la nostra.

Mentre aquí estem farts, dia rera dia, d’escoltar i veure sistemáticamente retrets, insults i desqualificacions als diaris, televisions i ràdios entre ells, en la política americana es defensen les idees sense acritud i barroeria.

Es més, la seriositat i arrogància dels nostres polítics contrasta notablement amb l’accesibilitat que mostren els americans, i no només un Obama que ha calat en el poble per la seva proposta i imatge de gent “normal” i proper a les sensibilitats ciutadanes, sino també per un John McCain, polític veterà, curtit en mil i una batalles, que apareix sovint ens els Late Shows mostrant la seva cara més divertida. Un exemple ha estat la recent emissió per part de Digital Plus dels programes del legendari “Saturday Night Live”, un show d’humor en antena des de fa més de 30 anys i d’on han sortit còmics que després han triomfat en el cinema com Ben Stiller o Steve Martin.

En aquests shows ha aparegut McCain fent sketchs, cantant, i rient-se de si mateix. Creieu que això seria possible aquí? Apareixeria un Rajoy o Zapatero a Buenafuente explicant acudits i posant-se en evidència…? No. Aquí els manca la proximitat i la humilitat per ser un dels nostres. Una mostra de mediocritat.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail