Barack Obama… yes, we can

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Jll5baCAaQU[/youtube]

Un dia històric pels Estats Units, però també per la resta del món. Obama, un afroamericà nascut a Hawaii, és el nou president americà. Jo també vull dir la meva. De tots és sabut que hem trepitjat terrenys fangosos els darrers temps, amb governs conservadors seguint una línia ultradretana que, en la majoria de casos, ens ha portat a la misèria més absoluta i que han acabat amb un sistema que pretenia eliminar fronteres i basar l’estratègia en una globalització fictícia.

L’Espanya d’Aznar fou un obscur somni que, per sort, hem deixat enrera. L’Anglaterra de Blair va ser la decepció més gran que qualsevol democràta progressista ha experimentat d’un lider que es suposava defensor de les causes justes i igualitàries. I els USA de George Bush… han esdevingut el periode més negre dels darrers quaranta o cinquanta anys del país, personalment crec que superant la corrupta gestió de Nixon i el fanatisme patriòtic de Reagan.

George Bush fill ha estat el pitjor president americà. Deixa dues guerres sagnants en marxa i una situació econòmica fent fallida, l’home realment s’ha superat i regala una herència magre al seu successor però, també, un marge de superació molt ampli i amb possibilitats d’engegar unes reformes que tothom, no només els americans, li demana.

Barack Obama és un president amb molt carisma. Es compara al de JFK, i alguna cosa en té, cert. Es compara amb Luther King, i també hi han paral·lelismes, però estem al 2008 i les necessitats vitals han canviat. Obama reuneix lideratge com per fer callar els seus detractors que diuen que ha estat escollit únicament en funció del color de la pell, no és un qualsevol que han posat de xixarelo, com van fer amb en Bush.

Obama és un home que cau molt bé a Europa, al nostre pais, però s’ha comprovat que també al seu, perque representa i ofereix la imatge del ciutadà normal, fet a si mateix. No ha tingut els padrins habituals per fer carrera política i el seu ascens ha estat fruit d’una llarga tasca amb l’ajut dels seus seguidors i assessors que han cregut en ell. Jo m’alegro que, per fi, el lider mundial sigui un tipus del carrer. I, a més, l’acompanya com a vicepresident un home de la vàlua i experiència de Joe Biden, un altre pes pesant que ha de ser el punt de recolzament per tirar endavant les polítiques transgresores del seu president.

Una darrera menció al perdedor. John McCain. Els republicans americans solen ser, especialment, gent anclada en pensaments autoritaris i totalitaristes, Bush era un exemple clar, però McCain ha demostrat tenir una ment oberta que el partit republicà ha forjat però no ha acabat de recolzar en la seva campanya electoral. McCain és un home íntegre, honrad i senyor. A diferència dels mediocres polítics espanyols quan perden eleccions o, fins i tot, en campanya electoral, McCain ha elogiat la figura d’Obama, fet que l’honra perque és sincer i integrador. L’únic però, en la seva campanya, ha estat la designació de Sarah Palin com a número 2, no sé si per imposició del partit o com aposta personal. Aquesta dona representava l’ala més ultradretana, amb idees caduques i perilloses, però també amb una manca d’experiència i personalitat per si, en un futur, hagués d’estar com a presidenta.

Barack Obama ha obert les portes a un nou concepte mundial de lideratge i veig en ell una carrera de llarg fons, esperem de 8 anys perque significarà que ha fet el que prometia. Els temps canvien, refundem el sistema econòmic amb un lider mundial forjat en les classes socials menys privilegiades. Bon símptoma de cara al futur. Segurament defraudarà a molta gent perque el llistó li han posat molt alt, quan s’ensalça tant una figura té més a perdre que guanyar, però donem un marge de temps per a un president amb un llenguatge del carrer. El nou president dels Estats Units, Barack Obama.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Ranquing de series…

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qL-QeDpg-3o[/youtube]
A dia d’avui, hi han moltes sèries que son imprescindibles, antigues i noves. Ara estem vivint una època daurada pel món de les sèries gràcies, especialment, a l’aposta de les petites cadenes americanes de cable que han donat una bona lliçó de qualitat a moltes majors. De la mateixa manera que el cinema viu una forta crisi d’idees, amb molts remakes i adaptacions de comics a qual pitjor, les sèries han ocupat el lloc privilegiat per a molts espectadors. Jo, ara mateix, estic enganxat a una meravellosa sèrie de ciencia ficció “Battlestar Galactica”, feia molt temps que no veia un producte d’aquest gènere amb tanta qualitat. Des de Star Trek, que havia sequera d’idees, de bons guions..

Si he d’establir el meu ranquing a dia d’avui, seria aquest:
1. Star Trek. The next Generation
2. El Ala Oeste de la Casa Blanca
3. Los Soprano
4. Perdidos
5. Battlestar Galactica
6. El Abogado
7. Mujeres Desesperadas
8. Twin Peaks
9. Millennium
10. Expediente X

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

CREATIVITAT PER SORTIR DE LA CRISI

Aquest titular no és meu. L’he llegit més d’un cop durant aquest periode d’incertesa laboral i econòmica. Però, és clar, un enunciat abstracte no significa res sino ve recolzada de reflexions que tothom pugui entendre i aplicar, si cal.

El gran problema, i parlo de forma generalitzada, és la manca de comunicació, de fer-nos entendre i també, com no, d’escoltar. La font inicial, és a dir, el que transmet la informació, en aquest cas diguem els polítics, empresaris, etc.. no s’esforcen el suficient per fer-nos patir menys, per explicar clarament problema-solució, i el que rep la informació tampoc hi posa atenció en la lletra petita i es queda amb una o dues frases, quasi sempre alarmistes i la conseqüència és la por. El nostre pitjor enemic.

Així, doncs, què cal? Creativitat. Una sola paraula. Ens hem d’anar reinventat sempre però especialment en temps de vaques primes, i de la mateixa manera que a gran escala els dirigents mundials han de iniciar una refundació del nostre sistema capitalista, a petita escala les empreses i treballadors han de fer volta i mitja i aconseguir un canvi de fons en formes de treballar, en incentius, en productivitat.

Ja fa massa temps que aquí va imperar la fórmula de la quantitat de treball=benefici segur. Això s’ha demostrat clarament que no va relacionat. Ni Espanya és al capdavant de paisos rics ni podem treure pit per tenir un model a seguir.

La creativitat ha de sortir de ments inquietes i amb el risc suficient com per no tenir por, per veure més enllà de les costums establertes i que, s’ha demostrat, no han funcionat gens ni mica.

L’immobilisme de politics, empresaris i, s’ha de dir, treballadors és una lacra per a tothom. Els politics perque, a no ser que es vegin amb risc de perdre quota de poder, es desentenen, les empreses perque són conservadores per essència i no apliquen noves fòrmules de gestió, i els treballadors perque només s’asseguren la nòmina de final de mes amb l’esforç just per a que no l’acomiadin. Es així de simple i complicat alhora. Tots som culpables i de tots és responsabilitat de posar el granet de sorra per tirar endavant.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail