Porcupine Tree. La magia de Wilson, web oficial en espanyol

Seguint la “febre” generada des del concert de Barcelona, aquesta setmana m’han donat la confirmació de l’oficialitat de la meva web en castellà dels Porcupine Tree, i que avui mateix he acabat de renovar amb nou domini: porcupinetree.es i nou disseny, molt més seriós, elegant i d’acord amb l’estètica del grup.

Així, els dos projectes, la web oficial i el Street Team, ja estan en marxa i em fan molta il·lusió ja que he comprovat que son molts més els fans d’aquí i que els interessa el que faig, del que realment pensava. Aquests projectes poden donar molt de si, obrint portes a futures col·laboracions amb altra gent, i especialment em permet gaudir del que m’agrada amb gent que afi, amb les mateixes sensacions i inquietuds.

D’altra banda, he començat un nou tractament per l’ansietat i espero que aquest cop sigui el definitiu i vagi directe i en línia recte, que ja toca.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Steven Wilson Street Team España

 

Porto una setmana totalment “porcupiana” arrel del concert del passat dissabte. Entre actualitzar la meva web “La magia de Wilson” i altres coses, pràcticament he estat dedicat, en el meu temps lliure, a l’activitat del grup i pendent de moltes coses relacionades amb Wilson i companyia. I això que aquesta setmana no estic massa fi degut a un bon refredat que m’està sortint de valent.

La darrera activitat ha estat la creació del Steven Wilson Street Team España, una web del MySpace en relació amb altres d’Anglaterra, França, Italia, França i Japó, on es pretén la promoció de la figura i obra del Steven Wilson. M’ha fet molta il·lusió ja que, ara per ara, sóc el principal valedor del Wilson a la xarxa a tot l’estat espanyol i aquest, en concret, era un projecte que em rondava feia temps al veure els d’altres paisos.

Ara només queda que es vagin apuntant els fans d’aqui i, per que no, d’altres indrets, i que poguem continuar amb la tasca de divulgar l’extensíssima obra d’aquest geni modern com, la majoria, quasi desconeguts per la gran majoria de gent.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Porcupine Tree a Barcelona

Steven Wilson de Porcupine Tree

Steven Wilson de Porcupine Tree

Després de quasi tres anys sense veurel’s en concert el dissabte 11 van passar per Barcelona Porcupine Tree dins una minigira europea on aprofitaran per gravar el seu segon DVD.

Per circumstàncies vàries, la principal es que no van venir per aqui, l’any passat no vaig veure el seu directe en la gira de Fear of a Blank Planet, així que aquesta era una oportunitat única per gaudir un altre cop de la seva música.

La veritat es que el dia va ser molt interessant i vaig gaudir d’allò més. A tres quarts de quatre (obrien portes a quarts de vuit) ja hi era allà, fent cua, amb el Joan i la Laura, i amb dos nois més que havien arribat els primers. Evidentment, sols com estavem, varem petar la xerrada, posteriorment una parella d’Alacant que venia expressament es va ajuntar i, després, la colla de l’Isaac i l’Ana, habituals foreros de la meva web, van arribar, després la Montse, dona del Joan, així que tertulia amunt tertulia avall a més de saludar a gent de Coses Nostres que anaven arribant, va passar el temps quasi sense adonar-te. La Maria va arribar un cop havia començat els Pure Reason Revolution, els teloners.

Aquests em van deixar bastant fred, tenen un primer disc molt bo però el seu directe encara l’han de pulir. Massa tecnologia i soroll que ofegava les veus i els temes en sí.

Steven Wilson i companyia van sortir ben puntuals, a les 9. Un inici molt bo amb Normal, Blackest eyes i Stars Die, ja feia presagiar que allò seria bo. El sumum va arribar amb Anesthetize, el increible tema del darrer disc de més de 17 minuts i la trilogia Strip the soul, .3 i Wedding Nails, una lliçó de rock contemporani que hauria d’estar a les classes de música actuals.

Van acabar amb Trains, tot un himne del grup, i estava previst Halo però l’horari de la Sala Apolo, un lloc totalment inadequat, va fer que es suprimís. Tampoc la sala estava preparada per la pantalla de projeccions, l’unic lloc de la gira on no van poder posar-les. Una vergonya.

Els fans fidels de Porcupine Tree

Els fans fidels de Porcupine Tree

Després del concert i de saludar a mil i un amics del Coses Nostres vam anar al bus a esperar que sortissin. La Maria va marxar i ens varem quedar una cinquantena de persones, fins que uns tresquarts d’hora més tard van sortir l’Edwin, Barbieri i Harrison. Ens va donar temps per fer-nos fotos amb els dos últims, dos autèntics genis musicals. Un quart d’hora més tard sortia el Wilson, que per moments semblava aclaparat perque tothom es va llençar a per fotos i signatures. Jo vaig poder parlar mig minut i es va enrecordar de la “quedada” d’Amberes i que era el “spanish webmaster”, el Joan i la Laura, amb el “traductor” Pedro, li van regalar un CD de F.Mompou, sembla que li va agradar el detall.

En fi, que anava a dormir sobre les tres de la matinada però ben satisfet per una altra nit màgica. Porcupine Tree i Steven Wilson juguen a una divisió estratosfèrica, risc i qualitat a parts iguals. Tot un luxe.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

LES SELECCIONS ESPORTIVES

S’apropen les dates nadalenques i, amb elles, les habituals cites de les seleccions autonòmiques en diferents competicions.

Centrant-nos en el que ens interessa, les seleccions catalanes i l’etern problema del reconeixement oficial, sempre és noticia quan arriba alguna data assenyalada.

El gran “problema” de la selecció catalana es que representa a la comunitat amb més llicències esportives, amb més afició i amb més esportistes d’elit, i això sempre serà un handicap per a que ens deixin dir i fer.

Si repassessim esport per esport veuriem que els clubs catalans primen per sobre la resta i que els grans campions son, majoritàriament, catalans i no serà fácil que la resta d’espanyols vulguin deixar perdre honors i medallas pel camí.

Per tant, el possible reconeixement es limitarà a aquests partits de costellada nadalencs i poca cosa més, una llàstima perque ens volen fer sentir part obligatoriament d’un Estat i bandera, i això no s’imposa, es sent o no.

Significatiu és que la selecció espanyola de Futbol no trepitji el Camp Nou. Ni San Mamés ni Anoeta. Potser sí ho farà a Cornellà en el futur, però aquest ja és un altra tema.

També és molt cert, i mirant la vessant puramente esportiva, t’identifiques més amb esportistes que provoquen admiració per entrega, qualitat i carisma. El cas més evident ha estat la selecció espanyola de Bàsquet. Des de fa uns anys una generació esplèndida de jugadors ha fet oblidar antipaties socials i aglutinar un major nombre de gent. Tothom l’ha vist com una selecció de joves, d’aire cosmopolita, moderna en idea i concepció. La veritat, un encert en model esportiu a nivell de selecció.

Darrerament la guanyadora de l’Eurocopa de Futbol ha intentat el mateix. Cert que té moltes simil•lituds però el futbol es mou per una altra dressera més arrelada al passat i amb un patriotisme de carrer barat i caduc. Res a veure.

La senyera s’escull segons la concepció individual de cada persona. Fugim de l’adoctrinament social i moral.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

LA MENT AUTORITÀRIA…

Ha arribat la tardor i la gent aterra quasi com a inèrcia en la seva realitat, i aquest cop acompanyada d’una psicosis generalitzada que no irreal com és la paraula “crisi”.

No negaré l’evidència, els diaris, ràdios i televisions ens mostren desequilibris econòmics que es succeeixen amb una certa regularitat però segurament no amb aquesta contundència. Malgrat tot, molta gent utilitza a dia d’avui aquesta paraula amb molta facilitat i sense cap mena de reflexió i contingut.

Com de potent és el poder de la suggestió!! Una sèrie de incidències econòmiques han fet trontollar estaments econòmics de gran volada, especialmente de fora d’aquí, i s’ha instaurat una mena de por que ens atura i, d’aquí la meva queixa, ens justifica.

Ens justifica perque l’atribució de tots els mals a aquesta crisi fa que siguem més dèbils i contemplatius, com que hi ha crisi no podem fer això, no podem anar més enllà i ens resignem a que el nostre dia dia sigui cada cop més complaent.

Es una actitut equivocada viure amb la justificació per norma, molta gent ho fa, com si no pogués canviar les coses, creient i cercant el veí que també es justifica per quedar-se més tranquil ja que tothom pensa i actua com ell. Paràlisi física i mental.

Davant situacions incertes es quan un ha de fer un pas més, si ens diuen que hi ha crisi la reacció ha de ser de total indiferència i cercar reptes per no donar la raó als d’actitud negativa i, com deia, complaent. Si tu creus que la crisi és a casa teva, la tindràs, però si et dius que allò no va amb tu, passarà de llarg sense adonar-te.

La ment és la que ens gira 180 graus quan li ve de gust. Fa de nosaltres el que som, com pensem i actuem. No podem sempre controlar les nostres emocions, pensaments i actes però sí que estem capacitats per dirigir-los al terreny que ens interessa, és qüestió d’afrontar amb positivitat i decisió cada pas que donem.

Pot semblar una contradicció o una ambigüetat tota aquesta reflexió però a mi no em dona aquesta impresió, potser perque la meva ment em diu que si hi ha una pedra pel camí la millor solució no és perdre el temps cercant un altre, simplemente l’apartes i segueixes, costi el que costi, però sempre continuant en línia recta. Però, és clar, això ja és problema de cadascú…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail