Feina i més feina i més…

Setmana intensa aquesta. Estic en marxa de nou, dimarts vaig anar a Parets per trobar-me amb una possible comercial i dimecres vam tenir una reunió amb el Angel i el David de Girona. Crec que va ser força fructífera, hi han possibilitats de col·laboració en el tema de compartir clients que, en el meu cas, vulguin web i en el d’ells que necessitin registre de domini i hosting. Ja veurem com anirà.

D’altra banda, m’he donat d’alta a Demene, la comunitat de domainers més important, on espero avançar amb aquest tema i, de pas, veure si puc vendre algun que altre domini. Es un lloc que em pot aportar beneficis en bastants sentits.

També he començat, de moment, la mini web per la Laura de Manual, un estudi de disseny de Barcelona. De moment estic fent proves a l’espera de que em passi ja el hosting i els arxius per fer tres pàgines de la seva web a l’espera en un futur d’anar ampliant-la.

Caldrà veure com es desenvolupen aquests i altres temes ara que, per fi, em vaig trobant millor físicament encara que em falta encara per estar del tot al nivell que voldria i que, ara, necessitaria, però anem per bon camí.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

L’adéu d’un mestre

Teclista i fundador de Pink Floyd

Acabo de llegir que ha mort el Rick Wright, teclista de Pink Floyd, d’un maleït càncer que ha acabat amb ell en poc temps, als 65 anys. No m’ho acabo de creure. Gràcies a ell i els seus companys vaig gaudir de la millor música durant molt temps, era un geni dels teclats i gran artífex del so de Pink Floyd.

Dark Side of the Moon va ser el seu principal treball, en aquest disc és on va incloure més composicions i va estar present en tot moment. Wish you were here i Animals també van ser grans treballs i llàstima que a The Wall s’enfrontés amb Roger Waters i el grup acabés com a tal. Però passarà a la història de la música com a membre fundador de, per a mi, el millor grup de la història.

Descansi en pau un mite que ens ha deixat prematurament.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Dies canviants

Dimecres em van canviar la medicació. De moment no em fa massa efecte i no vaig amb bon peu però el cap el tinc clar per saber que res és immediat i que hauré d’esperar un temps, segurament setmanes per veure si funciona o no, si no és així, un altre.

Estem en el pont de l’11 de setembre, i els quatre dies de festa han estat força oportuns ja que el nou antidepresiu provoca molta somnolència i gana, avui mateix he dormit gran part de la tarda fins que ha vingut la Maria. He tornat a veure “Mamma Mia” al cinema i m’ho he tornat a passar bé, té una capacitat de generar “bon rotllo” que t’oblides de tot el demés.

Però en realitat el fet es que encara no he engegat els motors per tirar endavant la nova temporada. M’agradaria viatjar, fer escapades, sortir d’aquests moments d’angoixa, i fins ara no he trobat la fórmula. Dimarts i dimecres tinc reunions de feina, una amb una possible comercial, no hi confio massa però mai se sap, i l’altra amb el de Girona que ha tornat a donar notícies amb una nova línia de treball que, veurem, si tindrà viabilitat.

Es molt curiós com la ment genera una quantitat innata de idees i motivacions i com la mateixa ment les bloqueja sense dilació. Ara mateix, tinc necessitat d’engegar unes quantes coses i les males sensacions físiques frenen aquesta decisió. Obro els ulls i veig un horitzó, els tanco i veig la foscor, els torno a obrir i només intueixo aquest horitzó, una línia llunyana que al seu capdavant hi ha una filera d’obstacles que he de superar. El gran problema, finalment, és que la tasca és en solitari i que les mans solidàries no venen, has de comprar-les i pagar un bon preu per elles. Es llei de mercat, és llei de vida.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Més aprop de nosaltres mateixos

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=I9Icsw8KuHw[/youtube]

Es una notícia que, sincerament, m’ha sorprès gratament, no només pel seu propòsit, sino pel resò que ha tingut en els diferents mitjans de comunicació. Molta gent parla d’aquest accelerador de partícules, el més gran que mai s’ha construit i que ha trigat 20 anys en fer-se realitat, com un fet transcendental, especialment per a la comunitat científica que des de sempre ha volgut saber les típiques qüestions de qui som, d’on venim i com. Aquest com és el que ara es cerca, des de Ginebra, i per aquest tunel de 27 quilòmetres intentaran saber com va ser el nostre univers just després del big bang.

A mi és un tema que m’apassiona, des de sempre. M’agradan els misteris de les preguntes sense respostes en temes existencials, l’univers i la cosmologia són ciències que m’agradaria conèixer millor perque m’atrauen com un mateix forat negre.

Ho seguiré amb interès malgrat els primers resultats, és a dir, les primeres colisions entre els protons no seran efectives fins d’aquí uns mesos. Només una petita resposta a com va començar tot seria un gran pas per saber qui som. Crec que estem en dies importants per tots aquests que no ens conformem amb viure. Aquest projecte és tot un luxe.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El final de Los Soprano

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=NUT07eZoXPw[/youtube]

Ahir vaig veure, finalment, el final de la serie “Los Soprano”, una de les millors de tots els temps, sens dubte.

Soc un seriòleg compulsiu, no recordo cap època de la meva vida sense una sèrie pel mig, el mateix que em passa amb la música, i he vist l’evolució en contingut, estètica, al llarg del temps. Los Soprano, ja una sèrie de culte malgrat la seva proximitat, és absolutament esplèndida en tots els sentits, en el treball d’actors, en els guions, i després de sis temporades i mitja o set, segons com es vegi, va arribar al final a principis d’aquest any.

M’agrada veure cada nit les sèries en DVD, i fins ara no havia pogut comprar la darrera entrega amb els últims capítols. Ja havia llegit que el capítol final havia estat polèmic, sobretot els USA, i després de veure’l ho entenc més encara. No xafaré la guitarra per a qui no ho hagi vist però sorprèn, i molt. Després et quedes una bona estona rumiant el seu sentit, i cadascú treu les seves pròpies conclusions.

En fi, que una altra gran gran sèrie acaba, segurament estaria entre les meves top 5 de sempre junt amb “El Ala Oeste de la Casa Blanca”, “Perdidos”, “Star Trek” i “Treintaytantos”, encara que em deixaria tantes com “24”, “Friends”, “Millennium” o “X-Files”… però això continua.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Tornant de vacances

Ahir vaig arribar de 9 dies a Sant Antoni de Calonge, amb la intenció clara de desconnectar i agafar forces cara al nou curs que, en principi, es presenta intens. No m’ha anat malament, he tingut més que dies, moments de tot, a vegades massa extrems, amb clares mostres d’hipocondrisme que espero anar superant amb més temps.

D’altra banda, Sant Antoni sempre ha estat un lloc per fugir, per descansar i aquesta vegada no ha estat l’excepció. Em vaig pulir en els nou dies “El juego del Angel” del Carlos Ruiz Zafón, un llibre que guardava per aquestes dates. No m’ha defraudat, gens ni mica, potser no arriba al nivell de “La sombra del viento” però no el desmereix en absolut. D’altra banda, he fet exercici, menjar sa i poca cosa més.

Ara toca ja, des d’avui, posar-nos les piles. La primera mala notícia es que un possible col·laborador m’ha deixat penjat a darrera hora, però tinc pendents un parell d’entrevistes per veure si donen els seus fruits. Després, he de rellançar “Enxampats“, després de veure que el hosting que anava a contractar oferint-me overselling no ha tingut resposta i les critiques que he vist no son gens bones, de moment continuaré amb el proveidor actual. He de veure com i de quina manera promocionar aquesta web que pot ser un bon punt de partida per crear una comunitat en català.

Tinc altres projectes en ment, algun veritablement interessant, però encara estan molt verds, he de veure la seva viabilitat. De moment, aniré pas a pas, dia a dia, i ja veurem.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

TORNEM, QUE NO HA ESTAT RES…

Us heu adonat que en cada època de l’any parlem del mateix? Ens movem per automatismes de rutina sistemàtica, quin fred l’hivern i quina calor que passem l’estiu, quines ganes tinc de vacances i què ràpid que passen quan tornes a la feina..

Realment és així, anem cremant etapes de forma cíclica, i ara toca, de nou, encetar una nova temporada, de setembre a juliol, un any de continues obligacions, i que afrontem amb la resignació del que no li toca més remei que acceptar-ho.

Malgrat tot, un any dona per molt, i encara que estem sotmesos a disciplines horàries, laborals i econòmiques, sempre succeeixen fets que poden alterar el previst, per bé i per malament.

Amb això vull dir que, en certa manera, nosaltres som els directors d’orquestra de la simfonia vital de la nostra vida, podem decidir quin camí emprenem, què acceptem i que no, i que tenim la possibilitat d’intentar canviar el que no volem.

Observar és una de les meves grans aficions, tan simple com això, i quasi sempre veig el mateix, el lament del que no ens funciona, la queixa del que ens està passant però poques vegades escolto les decisions i la determinació de canviar-ho.

Sempre estem a temps de fer coses que ens faci més agradable el pas del temps, a vegades no hi ha la suficient valentia per engegar-ho, però si al llarg dels anys un mira enrera i veu el que ha viscut, no enyorarà res més que el seguir endavant cercant sempre reptes i objectius.

La resignació sembla formar part del conjunt de tots nosaltres, quan el més sa seria estar en continu plantejament sobre si anem pel camí correcte o no, i canviar de rumb quan sigui necessari. Conformisme, mal assumpte. Només us diré que, ara que realment comença un nou any, no l’1 de gener, és el moment de reciclar-nos per tenir el que finalment tots desitgem, una millor qualitat de vida. No sempre és posible però si no ho intentem, mai succeirà…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail