La fragilitat de tot plegat…

L’accident d’avui de l’avió de Spanair on han mort, de moment, 153 persones, només em reafirma en la idea de que el temps és extremadament imprevisible i efímer, i que cada segon que vivim és una porció massa important com per desaprofitar-la.

Cada cop tinc més i més clar, que cada dia, quan ens llevem al matí, ens hauríem de fer sempre la mateixa pregunta: Estic plenament satisfet de la meva vida? i si ha un simple segon de dubte potser és hora de reflexionar. Quan torni finalment de vacances, l’única cosa que tinc clara és que res serà el mateix, i tot serà un repte nou, només m’ha de funcionar el cervell com jo vull i deixar que la resta faci el seu curs…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Mamma Mia!!!

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=yzhxHsqQvsI[/youtube]

Aquesta nit he anat amb la Lulu a veure “Mamma Mia!”, la película i m’ho he passat pipa, de la mateixa manera que m’ho vaig passar bé veient la funció teatral. Es un tipus de peli ideal per a qualsevol moment, per a veure sense prejudicis i per, simplement, alegrar-te la vida una hora i mitja.

Crec que pot ser un d’aquells clàssics del musical com ho van ser en el seu temps “West Side Story” o “Grease”, els temes d’Abba encaixen a la perfecció en una història simple però enganxosa, tot és perfecte, fins i tot l’actuació dels protagonistes, jo no ho tenia massa clar, supera qualsevol expectativa.

La veritat es que m’ha anat molt bé avui veure aquesta peli, portava un parell de dies força agobiat i amb clares tendències hipocondríaques, així que fugir d’estudi una estona ha estat perfecte. Demà, ja serà un altre dia…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Fotos del concert de Springsteen

Lourdes m’ha donat un CD amb les fotos que va fer el passat 19 de juliol al concert del Bruce Springsteen al Camp Nou. La veritat es que va ser fantàstic, potser el millor cop que he vist al Boss. Tot plegat va ser una gran festa i el setlist insuperable. Jo, particularment, m’ho vaig passar molt bé, segurament ho necessitava, darrerament no tinc masses oportunitat de gaudir…

Cinc dies després vaig anar a Sant Feliu a veure al Roger Hodgson, un altre tipus d’espectacle, més intimista però tot un clàssic. Va ser una setmana increible.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

ANY OLIMPIC I NO OLIMPIC

Doncs resulta que aquest 2008 està sent un any farcit de fites i episodis esportius de rel•levància i interès. Es de suposar que els èxits aconseguits per esportistes propers ha contribuit a crear una expectació que no es veia feia molt temps.

Ara mateix, tenim referents en boca de tothom, com Nadal en Tennis, Alonso a la Formula 1, Pedrosa i Lorenzo a MotoGP, Sastre, guanyador del Tour i Contador del Giro, les seleccions de futbol i la de básquet, amb un finalista de la NBA com Pau Gasol, i tot just ara els Jocs Olímpics de Pequin on les expectatives han crescut per “culpa” d’aquests èxits, molts d’ells inesperats.

Es potser per això, per aquesta sorpresa guanyadora que des del punt de vista d’observador social es perceb clarament al carrer, el que ha creat un corrent optimista i que ajuda a que els èxits es valorin més i provoquen la conseqüent euforia de cara a propers esdeveniments.
Pequin acull uns nous jocs sota el signe de polèmiques polítiques, mediambientals i d’altres, gens relacionades amb l’esport, però centrant-nos en la qüestió purament mediàtica, és lògic pensar que aquest agost la principal cita davant del televisor és a milers de quilòmetres d’aquí, i amb un seguiment especial que, malgrat els horaris, farà creure en nous possibles “miracles” esportius fora dels ja esperats.

Sens dubte, és positiu creure que aquestes apostes guanyadores influeixen en un millor autoreconeixement i una alta autoestima personal, els èxits propers ens els fem nostres, com si des de casa haguessim corregut els 100 metres guanyant l’or i els Kobe, James i companyia haurien perdut la final gràcies al tir de tres al darrer segon que em empès mentalment, o que aquell tie break el vam liquidar tots nosaltres en les mans d’un Nadal pletòric.

Son els majors alicients d’una gran majoria de gent, els guanyadors ens fan sentir més importants i més competitius, i això implica una alta valoració en el conjunt de la societat, i més quan per la porta del darrera ens amenaça una forta crisi econòmica, i uns anys d’incertesa social. Els èxits esportius curen i amaguen moltes ferides, i aquest any ens hem posat, i ens posaren um munt de tirites…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

CONTRADICCIONS

Hi ha una paraula en boca de tothom des de fa setmanes: crisi. Ens ho han repetit fins la sacietat des del informatius televisius, els diaris, les ràdios, els amics, els comerciants, els empresaris… en fi, tothom en parla i, sembla que les dades econòmiques, que només uns pocs il•lustrats entenen, els hi donen la raó.

Jo, com a profà de temes econòmics i simplement com a observador de la realitat, veig aquest síndrome instal•lat en cada llar, en cada conversa i lògicament acabes pensant que no hi ha res d’imaginari i que la paraula té raó de ser.

Fins aquí, res a dir, el món es cíclic, el que avui és negre, demà serà blanc, per tornar més endavant a ser negre, així que existeix la possibilitat de que estem en època de vaques magres, però llavors intento qualificar el fet i m’entren uns quants dubtes sobre el sentit d’aquesta crisi.

Dades publicades indiquen una inflació pels núvols, un euribor en la troposfera i, per tant, hipoteques hipotecades fins a augmentar l’índex de morositat, energies com el petroli amb màxims històrics, així que aquesta societat, en teoria, s’està empobrint a marxes forçades, però llavors venen d’altres que diuen que en època de rebaixes, com aquestes d’estiu, han augmentat les vendes un 20%, la gent ha gastat més diners i els comerciants han guanyat bastant més que l’any passat, la gent viatja més en època de vacances i, fins i tot, a destins imposibles anys enrera… els restaurants continuen ben plens els caps de setmana i els bancs mostren xifres de més beneficis respecte a anteriors balanços.

Tot plegat em fa arribar a una conclusió, a una opinió que és del tot personal. La crisi és per a uns pocs perque els altres ho volen així, la dicotomia entre rics i pobres es cada cop més evident i les polítiques socials han fracassat rotundament. Els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres, la gent que vivia bé viu millor i els mileuristes augmenten mes rera mes. Hi ha un element de psicosi? Segur, perque en un pais del tercer món instal•lat en el primer necessita que aquesta dualitat continui.

Com deien els adorats Supertramp… Crisis, what crisis?…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail