Els reconeixements a esports o esportistes és un tema que hauria d’estar permanentment en estudi per part de tothom qui està involucrat en aquest món.
No és cap secret que ens agrada polemitzar i opinar sobre qui és millor o pitjor, quins equips ens atrauen o deceben, aquest és un dels gran forum públics que dia rera dia forma part del costumbrisme popular.
Però, realment som equànims i reconeixem mèrits de forma justa sense cap subjectivitat? Segurament no, segur que no, les simpaties i preferències influeixen sempre en el debat que es planteja, ja sigui a nivell de tertulia particular o en els mitjans de comunicació.
Precisament en aquests mitjans, els esportius, és on la barrera del que realment és important i, per una altra banda, del que ven, ratlla la injusticia més flagrant. Ja sabem que el futbol és l’esport rei i que els futbolistas són els amos de l’oci i espectacle nacional, una portada esportiva normalment l’ocuparà un tema futbolístic, sigui de real interès o no, i el requadre superior o posterior es dedicarà a algú altre que segurament haurà realitzat una gesta més important o significativa.
Es més important l’entrenament de la Roja o el títol de Nadal en Tennis? És més significatiu un rumor sobre un posible fitxatge o la victoria de Pedrosa en una carrera de MotoGP? La resposta seria evident, fins i tot per aquells que aposten més per les primeres opcions però, ja se sap, ven el que ven, i comercialment un suspir de Cristiano Ronaldo atrau més que una medalla olímpica de la fantàstica Gemma Mengual en sincronitzada, així que la batalla del propagandisme popular està del tot perduda.
Però la història s’escriu en llibres de text, i els reconeixements en perspectiva valoraran en justa mesura qui era o ha estat important. En temps actuals de frivolització d’esforços, només compta la primera pàgina, però la sentència del podium només s’escriurà per les llegendes que han superat totes les expectativas. I a casa nostra en tenim molts d’aquests…
