RECONEIXEMENTS

Els reconeixements a esports o esportistes és un tema que hauria d’estar permanentment en estudi per part de tothom qui està involucrat en aquest món.

No és cap secret que ens agrada polemitzar i opinar sobre qui és millor o pitjor, quins equips ens atrauen o deceben, aquest és un dels gran forum públics que dia rera dia forma part del costumbrisme popular.
Però, realment som equànims i reconeixem mèrits de forma justa sense cap subjectivitat? Segurament no, segur que no, les simpaties i preferències influeixen sempre en el debat que es planteja, ja sigui a nivell de tertulia particular o en els mitjans de comunicació.

Precisament en aquests mitjans, els esportius, és on la barrera del que realment és important i, per una altra banda, del que ven, ratlla la injusticia més flagrant. Ja sabem que el futbol és l’esport rei i que els futbolistas són els amos de l’oci i espectacle nacional, una portada esportiva normalment l’ocuparà un tema futbolístic, sigui de real interès o no, i el requadre superior o posterior es dedicarà a algú altre que segurament haurà realitzat una gesta més important o significativa.

Es més important l’entrenament de la Roja o el títol de Nadal en Tennis? És més significatiu un rumor sobre un posible fitxatge o la victoria de Pedrosa en una carrera de MotoGP? La resposta seria evident, fins i tot per aquells que aposten més per les primeres opcions però, ja se sap, ven el que ven, i comercialment un suspir de Cristiano Ronaldo atrau més que una medalla olímpica de la fantàstica Gemma Mengual en sincronitzada, així que la batalla del propagandisme popular està del tot perduda.

Però la història s’escriu en llibres de text, i els reconeixements en perspectiva valoraran en justa mesura qui era o ha estat important. En temps actuals de frivolització d’esforços, només compta la primera pàgina, però la sentència del podium només s’escriurà per les llegendes que han superat totes les expectativas. I a casa nostra en tenim molts d’aquests…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

ARA PLOU, ARA FA SOL…

Tots ho hem notat, alguns ho han patit i ningú s’ha mostrat indiferent davant els contrastos climàtics que estem experimentant ja fa un temps.

Estarem ben bé d’acord que el ja tan anomenat canvi climàtic en té la culpa d’aquests extrems meteorològics que el nostre món està patint, no només nosaltres sino tot el planeta i, en alguns casos, en extrema gravetat, molt pitjor del que aquí imaginem.

Ens haurem d’acostumar a llargues èpoques de sequera per enllaçar amb plujes inacabables, tempestes violentes i altres fenòmens que, anys enrera, eren força improbables al nostre voltant.

El clima mediterrani és, per sort, un dels més serens i equilibrat en comparació amb altres parts del planeta. Aquí difícilment patirem catàstrofes com tsunamis, tifons o terratrèmols intensos, som realment afortunats. No ho podem negar. Mentre altres zones estan permanentment en el fil de l’abisme, nosaltres encara podem encarar el canvi amb certa tranquil•litat.

I no hem pres consciència del problema perque, en realitat, no ens preocupem, no hem patit fortes conseqüències i, per exemple, en un periode de sequera no sabem gestionar realment el problema, simplement improvisem, com sempre hem fet. El canvi climàtic no està en la llista de les prioritats socials i governamentals, no s’estan prenent mesures preventives i només quan arriba el problema es pensa en la solució. I això només ens durà a més problemes i menys respostes perque no hi estem acostumats a fixar-nos més enllà de l’avui.

L’ecosistema natural ja ens està avisant i ens diu que si volem mantenir el status de privilegi existencial haurem de fer alguna cosa per a que la nostra presència no sigui efímera. El petroli està pels núvols, les nuclears en el punt de mira, potser ja és hora d’encetar, amb contundencia i relevància, el treball de les energies alternatives i cercar altres formes més sanes per a que mai ens poguem empenedir del que no vam fer. Encara sóm a temps…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail