LA NECESSITAT D’IDOLS

Des de temps immemorials, la societat ha anat creant els seus idols, miralls exemplars que intentem imitar, èxits personals que inspiren els nostres, hem fet una escala de triomfadors que, amb el transcurs del temps, ha anat canviant de professió.

Si en un temps determinat, i ja parlo entrat en el segle XX, els grans referents va ser, primer, una intel•lectualitat cultural, i després ho van heredar les grans estrelles cinematogràfiques, avui en dia, sens dubte, són els esportistes el gran referent, especialment, entre els més joves.

A la gran majoria de paisos són els futbolistas els personatges més seguits i admirats. Qui no tenia de petit els cromos, xapes, etc… amb les plantilles senceres dels equips de la lliga?, qui no va intentar mai aconseguir un autògraf? o qui no tenia penjat un poster d’aquell jugador que era el nostre model de triomfador?

Necessitem ídols. Hem anat creant referents, que si Ronaldinho, en el seu temps, ara Messi o Bojan, que si Pau Gasol ha creat escola entre els futurs jugadors de básquet, Fernando Alonso ha creat adicció a la F1, Valentino Rossi, Pedrosa i ara Lorenzo mouen masses pels moteros, en fi, tota un sèrie d’esportistes que són seguits com a grans ídols de masses.

Això es bo, així ho crec, perque els joves, indefinits encara i pendents d’assumir els regnes del seu futur, miren amb bons ulls aquells que transmeten valors de superació i ambició. Els esportistes, per norma general, han de ser bons referents sempre i quan generin il•lusió, senzillesa i capacitat de comunicar. Tots sabem que molts d’aquests ídols esdevenen caiguts per no saber asumir el seu paper, no cal dir noms, però la fama i diners no són fàcils de digerir. Només uns quants mantenen el seu status fins i tot després de la seva retirada, i gràcies a ells l’esport serà el principal mirall de futures generacions. Es imprescindible que sigui així, el dia que perdem la imatge de triomfador, serà l’inici d’una caiguda imparable.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

UN DIA QUALSEVOL

Son les 7 del matí d’un dia qualsevol. El despertador enceta la marxa i ens llevem renegant del dia que és, laborable, i del que farem, però, automàticament, amb un ull clapant i l’altre intentant fer la feina de tots dos, es cerca amb rapidesa el water per fer les primeres necessitats del dia. Un despertar sense la bufeta plena és un despertar estrany i inusual.

Después d’una rentada general que, en teoria, hauria d’haver despertat, no l’altre ull sino la resta de neurones desperdigades i encara amb pijama, ens dirigim a la cuina per, uns escalfar la llet i altres per fer un esmorzar que ens doni una miqueta d’energia per sortir al carrer.

A l’arribar al portal ens adonem que avui plou i que ens fa mandra pujar tres-cents esglaons per cercar el paraigüa, així que ens diem… “són quatre gotes…” i continuem sota el xirimiri ja rumiant si em fet bé remollant la testa sense tenir cap necessitat.

Un cop al cotxe i ja en marxa, ens trobem la cua habitual per sortir i entrar. Mirem al del cotxe del carril de l’esquerra i observem que aquell bon home ha tingut un mal despertar i la tensió arterial pujant l’Everest. El seu braç li diu constantment que premi el claxon, compulsivament i sense pauses. Al carril de la dreta, però, veiem una parella que no parlen, ni es miren, ella fa cara de pensar que l’havia errat al no agafar el tren aquell matí, cal dir que aquesta fàbula és ambientada en temps futur ja que l’AVE fa temps que ha creuat la frontera, i ell encara esta somniant amb la companya de feina que l’ignora repetidament.

Aquell matí és un calc del matí anterior i una premonició del posterior. El rellotge es fa el ronso i decideix que els minuts s’allarguin més del compte, El teu superior et demana on és aquell expedient que ell mateix va perdre fa dues setmanes i tu, com un desnonat, decideixes que estigui content i li dius que ara mateix li portaràs. Enèsima bronca i autoestima perduda definitivament… o no, perque el dia encara no ha acabat, i la pel•lícula només ha fet que començar…

Es un dia habitual per a molts de vosaltres, la vida és un cúmul de sucessos que repetim sense pensar-ho. Un dia dels nostres temps, així és la nostra existencia.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail