EL FENÒMEN DEL PRESSING CATCH

Triple H. El Enterrador. John Cena. Mister Kennedy. Batista. Matt Ardí. Rey Misterio… aquests són els nous ídols del nens. No els coneixeu? De debò? Doncs aneu a qualsevol escola i pregunteu a la sortida i us donaran tota la biografia i detalls de cadascun d’ells.

Son les estrelles del Pressing Catch, l’espectacle americà que ha popularitzat el canal Cuatro i que ha revolucionat el món infantil i adolescent fins a límits quasi impensables. I què té aquest show per calar tan fons en el jovent? En principi té l’espectacularitat d’una suposada lluita que només saben explotar des de l’altra banda del Atlàntic, un cos a cos coreografiat amb un toc teatral, que et fa posar de part d’un o altre en un combat, quasi sempre entre el bé i el mal.

Els lluitadors s’envolten de grans escenografies, cosos ben treballats i vestuari impactant per arribar a fer un show total on l’engany del combat és el de menys.

Es una moda? Sí, indubtablement. El Wrestling ja fa molts anys que es molt seguit als Estats Units i ara arriba a nosaltres fruit de la televisió i com a nou espectacle de moda l’hem d’agafar. Es evident que per les noves generacions, les que han crecut amb la Play, el Nintendo, l’Ipod, etc… és una de les troballes espectaculars que inspiren tota mena de merchandising fins el punt d’arribar a esgotar-lo en les passades Festes.

No jutjaré si és més un esport o un show escènic. Uns opinaran una cosa o l’altra, o potser ambdues, però ningú pot negar aquest fenòmen que ha sorprès tothom i que, fins i tot, ha portat a organitzar els primers espectacles importats d’Amèrica el passat any.
Així doncs, tú qui prefereixes? Batista o El Enterrador? Quin dilema…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

ANAR AL CINEMA, EN VIES D’EXTINCIÓ

Es als mitjans de comunicació. En els debats i tertulies. El cinema desapareixerà? Segurament no es podrà definir amb aquesta contundencia, ni ser categòric en la resposta però sí hi han motius d’alarma i anàlisi.

Es evident que hi han clars símptomes de que els costums de la gent canvien. Les estadístiques diuen que el descens d’espectadors es succeeix any rera any així que potser sí, estem davant un fenòmen dificilment reversible.

Però, per què? Si fem cam dels comentaris de la gent del carrer, el preu de l’entrada, acompanyada del gran negoci de la venda d’articles de menjar i beure, està sent cada cop més prohibitiu. Anar al cinema és car. I aquest és un fet indiscutible que, de ben segur, és una de les principals causes d’aquesta davallada, però hi han altres que hi ajuden.

Diuen que la pirateria ha fet mal, no ho negaré, però crec que aquesta pràctica és una reacció davant de la causa que esmentava abans. Si el cinema és car, la gent cerca l’oci per una altra banda. I no és per justificar-la, ni molt menys, però si les distribuidores volen fer el seu negoci sense ser conscients de que, cada cop més, resultarà més difícil vendre una entrada a aquests preus, qui és realment responsable?

Un altre fet, i potser el més clar i rotund davant l’encariment del cinema, és que la majoria de persones prefereixen veure les pel•lícules a casa amb el DVD. Si per 2 euros una familia pot veure un film, asseguts al sofà i a l’hora que vulgui… qui posa en dubte que la conseqüència és que preferim la comoditat i l’estalvi econòmic. Jo ho tinc molt clar.

La industria del entreteniment haurà de reflexionar davant aquest canvi d’hàbits. Si comprem menys música, aquest és un tema per un altre dia, si no anem al cinema, es perque hi han alternatives molt més econòmiques, còmodes, i potser serà hora de reciclar i reconfigurar el model de negoci i orientar-lo de nou a la recerca del consumidor, donant més i demanant menys. I ja està bé de queixes, la culpa no ve de l’exterior, primer que mirin a casa seva…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail