Et trobarem a faltar…

“El ser humà és incapaç d’imaginar que el curs del temps podria aturar-se alguna vegada. Malgrat la Terra deixés de girar sobre el seu eix i al voltant del sol, malgrat no hi haguessin més nits i més dies, ni més estius ni hiverns, el temps continuaria el seu curs cap a l’eternitat, així es com ens ho imaginem”.

Aquesta cita d’un artista anomenat M.C.Escher, és el reflex d’una realitat que ens acompanya, dia rera dia, i quan un dels nostres s’atura, ens deixa, imaginem que segueix el seu camí a un lloc millor, on l’ànima només gaudirà i el dolor desapareixerà.

L’Oriol és de travessia per un dolç viatge al cel etern, un cel que tots lliurement el crearem a la nostra manera. Jo l’imagino caminant per pobles i ciutats, paisos i oceans, estrelles i galaxies, el lloc és insubstancial, el destí, insignificant. L’imagino caminant amb molta tranquil·litat, el temps no existeix i no hi ha pressa per arribar.

Mentre va ser amb nosaltres, també va engegar una història particular de petits i grans moments, familiars, d’amistat, i amb una idea clara de que un i només un pot decidir el seu destí. Es que el que qualsevol de nosaltres desitjaríem, i ell ho va aconseguir.

Els dictats de la vida són implacables i tan desconeguts que la ignorància ens fa perdre molts moments que sempre lamentarem, però l’Oriol no volia deixar passar l’oportunitat de la coherència. Ell era l’amo del seu espai i temps. I nosaltres, el seu entorn, el vam gaudir, tot el que ens va deixar i més, perque potser ell no va escoltar les nostres paraules però sí els nostres sentiments. Ens ha deixat un llegat de passos a seguir, projectes com aquest que teniu a les mans i que va sorgir de la seva ment imaginativa i inspiradora.

El vam estimar tal com era, no podia ser d’una altra manera, perque ell era part de nosaltres, part meva, i res del que es faci o digui mai ho podrà canviar, en el camí de la vida que coneixem o en el que ell ha encetat, és igual, és el mateix.

Els records, bons i dolents, són el nostre bagatge, són el que dona sentit als nostres actes, perque els nostres records ens recorden qui som i com som. I aquest és el nostre preuat tresor, les imatges en el conscient, les fotografies inmortalitzades per sempre més, l’Oriol ha marxat per a ser encara més feliç, ja no sabrà el que són les guerres, les pors, les malalties… malalties tan cruels, té tota una eternitat per viure en felicitat, i això ens farà feliços a nosaltres, als seus pares, germanes, familia i amics, i a mi, el seu germà… l’Oriol era i serà sempre el meu únic germà, l’únic que he conegut i coneixeré.

Per a mi va ser tot un honor. I la vida continua perque val la pena esprémer el mínim segon, tal com ho va fer ell. Jo penso seguir aquest camí, omplint el buit amb noves experiències i emocions, és el millor tribut que li podem fer… segur que estarà orgullós.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail