Crackovia

Es el fenòmen televisiu de l’any, potser un dels més renovadors i atrevits de la darrera dècada. Crackovia, fill del Polonia polític, ha enganxat a l’audiència catalana fins a ser el programa més vist de TV3 superant totes les expectatives inicials per part dels seus creadors.

La clau de l’èxit és, sens dubte, la conjugació d’uns magnífics guions basats en la realitat i actualitat del món del futbol i l’esport a més d’una caricaturització més enllà del propi personatge que ha creat escola. El pack és un resultat del tot divertit, aconseguit, que ha fet ressuscitar homenatges anteriors, com el Núñez de l’Arús, ara millorat fins i tot per Carlos Latre, magnífics Messi i Tamudo, o el Cruyff de Jordi Ríos, un autèntic mestre de l’humor, seu és també el Puyol de la Queca o el Sergio Ramos que mai s’adona de res.

Menció especial pel Bruno Oro, un camaleó que borda un Cristiano Ronaldo preocupat pel seu físic, o un Ibrahimovic, calcat o fins i tot superant l’original… en realitat tots els actors de la factoria de Toni Soler estan a una gran alçada, i tots ells fan un conjunt esbojerrat i meravellosament enginyós.

Crackovia és una finestra a l’originalitat i aporta aire fresc en el conjunt del muntatge televisiu que cada cop més deprimeix per tot el contrari. Esperem que no decaigui l’humor modern i àcid dels components de Polonia i Crackovia, de la caricatura fer un art no és a l’abast de tothom.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El futur de Laporta… i del Barça

Ja falta menys perque d’aquí uns mesos es produeixi el relleu en la presidència de l’entitat més important de Catalunya, El F.C.Barcelona. Unes eleccions que prometen ser apassionants per moltes raons diferents, la situació de bonança esportiva i econòmica, els possibles futurs candidats, de roda ben diferent, el context polític que l’enmarca, etc…

L’actual president, Joan Laporta, complirà els sis anys previstos malgrat fa un no estava del tot clar, però se’n ha sortit prou bé i segurament passarà a la història com un dels mandataris amb més èxits esportius, això ningú ho rebatrà.

Ara bé, en Jan ja està mirant l’horitzó i s’està postulant com un dels salvadors de la pàtria política, el club comença a ser el passat i ell vol ser el futur de Catalunya. Lloable però discutible per molts aspectes. Primer perque encara és president del Barça i aquesta hauria de ser la seva única responsabilitat, llevat de la seva activitat professional.

Segon, perque la seva personalitat egòlatra el fa creure que ell és clau per dirigir qualsevol projecte, ja sigui esportiu, polític o social, i aquesta prepotència no l’ajuda gens a connectar amb la gent. El carisma és una altra cosa. Tercer, perque una persona que aspira a canviar alguna cosa no pot anar fent i dient sense pensar en les conseqüències, es mou per impuls i no per lògica.

D’altra banda, els aspirants al relleu ja comencen a moure fitxa. El favorit, precisament, és el seu “enemic” Sandro Rossell, un home que ha conservat la bona imatge del poc temps que va estar a la junta directiva i que sembla tenir un grau de confiança major entre els socis, després estarà el candidat continuista, algú de la junta que dificilment atraurà pel seu carisma i que s’haurà d’esforçar per a convéncer de que tot seguirà igual que ara, un punt important al seu favor. De la resta, de moment anècdota, poc tenen a fer.

Mentre en Laporta ja està maquinant per liderar un projecte polític, el Barça no pot abaixar la guardia i el camí exitós iniciat fa uns anys ha de tenir continuitat, sigui amb el president que sigui. Que res ho distregui.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

INTERESSOS CREATS

La màxima essencial de la vida ens ensenya que només sobreviuen aquells que tenen la capacitat d’imposar-se al seu entorn, animals, vegetals, qualsevol tipus d’organisme viu s’imposarà als altres sent més fort, més intel•ligent…

En el futbol això es compleix amb detall, els equips més poderosos acostumen a guanyar competicions, els jugadors amb més talent però amb més capacitat mental arriben al graó més alt, i aquells que saben quins són els mitjans més adeqüats surten triomfants de les fites proposades.

Vivim en un món en que la tecnologia ens està canviant la vida a marxes forçades, quasi sense donar-nos temps a acostumar-nos. Internet, el mòbil, i les televisions… com ha canviat el panorama d’oferta en molt poc temps. No fa massa era habitual tenir només un partit televisat els diumenges nit, després van ser dos, un el dissabte en obert i l’altra de pagament els diumenges. Després va arribar la taquilla, el pay per view, i ara ja podiem veure tots els partits del nostre equip al llarg de la temporada.

Amb l’arribada de la TDT la cosa encara s’ha complicat més, tenim una plataforma que aconsegueix els drets dels equips i ofereix tres partits, més la Champions i Copa per un preu asequible, mentre que la competència per satèl•lit obre el seu ventall i ofereix el mateix menys la Champions… un enrenou que encara molts no han acabat d’assabentar-se.

Els interessos de grans monopolis televisius han creat un gran desconcert en els aficionats, avui en dia no se sap si contractar una plataforma, dues, quina d’aquestes és la millor, els preus varien, quins partits es donen per obert, etc… i a més, els horaris dels partits estan supeditats a aquests mateixos interessos, abans els partits eren a les cinc, això ja és història, fins i tot es parla d’instaurar l’horari de les tres de la tarda com a Anglaterra.

Tot respon al mateix, per sobre l’aficionat està l’empresa, i el benefici no ho genera la venda d’entrades…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

VIURE AMB L’ESPORT

En temps de bonança ningú qüestiona la necessitat de certs aspectes que són saludables per la ment i el físic, la cultura del saber inclou la pràctica esportiva, sens dubte, el temps ha anat valorant el que era una activitat de lleure com una prioritat pel ser humà.

Però què succeeix quan es parla de crisi i la butxaca es buida? Que prescindim de tot allò que no és indispensable.
Fer esport entraria en aquest paràmetre? És essencial per viure? Possiblement la majoria diria que no, que es important però no imprescindible, i no els hi treurem la raó perque certament primer cal subsistir en aspectes primaris com el menjar… però realment l’argument de la crisi per justificar el no a l’esport tampoc es correcte.

Les instal•lacions esportives s’estan queixant de que cada cop més gent s’esborra com a soci. Correcte, genera un cost que per a molts és inviable en aquests moments però barrejar l’esport amb les empreses que el gestionen no es prou justificació per dir que no es pot fer esport.

Correr és innat en el ser humà tanmateix que caminar, dormir o menjar. I no demana cap cost més que la voluntat i temps de fer-ho, però si un no ho té ben clar sempre trobarà prou excuses per fer qualsevol cosa abans que això.

Es parla d’un index d’obesitat infantil cada cop més elevat. Com és possible? No som ara més conscients d’una bona alimentació i vida sana? Segurament les famílies han oblidat que l’activitat física per un nen és un bé per a tothom començant per ells mateixos. La bona combinació de treball entre el cos i el cervell és la base d’una salut perfecte.

Ara és inici d’un munt de noves ofertes i iniciatives per part de moltes entitats i particulars, sumeu-vos a qualsevol que s’adapti al vostre terennà, tard o d’hora els beneficis arribaran…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

COMPTE AMB EL QUE SUES…

La majoria de nosaltres gaudim de les vacances d’estiu durant el mes d’agost, un temps ideal per desconnectar i fer allò que per temps o ganes no fem durant la resta de l’any. Alguns trien llegir a l’ombra sota un pi, altres prefereixen un viatget per terres llunyanes, altres simplement gaudeixen de l’oci de la manca d’obligacions, i alguns altres volen posar-se en forma durant tres setmanes o un mes.

Es de lògica pensar que el que aconseguirem en tres setmanes el perdrem en les tres setmanes següents si no seguim el mateix calendari, cuidar el nostre cos requereix constància i regularitat, i un mínim temps de vacances no dona per res.

Sens dubte veureu com pels carrers i parcs dels pobles, especialment els turístics, s’omplen de projectes esportius fent footing, ciclisme o qualsevol altre activitat física, amb una intensitat i cara de récord que qualsevol diria que aquestes persones no estaven predestinades a fer esport tota la seva vida. Lloable des del punt de vista vacacional però molt discutible mèdicament.

L’esforç físic sense control, sota temperatures extremes, és el millor aliat per tenir allò que intentem evitar, un colapse en tots els sentits, i per això aquestes persones que amb tota la seva bona intenció decideixen fer esport només en vacances haurien d’adonar-se de la inconsciència de segons quins plantejaments. Es molt millor fer esport tot l’any i no fer-ne en vacances que a l’inrevés.

Ara que arriba setembre, hem de pensar que es millor un canvi d’hàbits i fer esport de la mateixa manera que anem a la feina, menjem o dormim, ens evitarà molts problemes en el futur i no passarem unes altres vacances suant de valent per no res…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

RICKY

L’any passat per aquestes dates parlava de Rudy i les seves possibilitats d’anar a la NBA. Rudy ha arribat i ha triomfat en el seu primer any. S’ha fet un nom en la franquícia de Portland i ja és conegut a la resta per la seva participació en l’All Star.
Aquest any hem de parlar de Ricky. Es un dels noms de moda als Estats Units. Escric aquestes línies just després del draft on ha estat escollit en el cinquè lloc per Minnessota.
Donada la premura de temps encara no se sap si Ricky tornarà a Europa, jugara als Wolves o anirà a un altre equip NBA. Malgrat tot, ja ha assolit la difícil tasca d’entrar en el grup mediàtic del bàsquet americà i depèn d’ell assolir el que molts esperen i que pronostiquen.
Ricky Rubio va despuntar de ben jove, considerat nen prodigi del bàsquet gràcies, en part, a la formació familiar que des de sempre ha viscut aquest esport. El Joventut ha estat la seva escola real per crear un jugador basat en la filosofia i mentalitat del segle XXI. A la Penya, Rubio ha crescut com a jugador i persona, i aquest darrer aspecte ha estat el més important, la filosofia de guanyador, la fortalesa mental, un dels trets més importants i que han estat claus en l’èxit, per exemple, de Pau Gasol, a més de les indubtables qualitats tècniques. Li manca físic però de ben segur que el pla de treball americà moldejarà un cos que podrà competir en situacions d’igualtat amb un Deron Williams i Chris Paul.
Un altra aspecte, qüestionable sempre, és el continuu trasvàs de jugadors FIBA a la NBA. De ser ignorats quasi sempre hem passat a que Europa es la veritable pedrera de la competició americana, les franquícies han centrat els seus objectius en el vell continent i el bàsquet universitari, bressol etern, ha passat a un segon pla.
D’aquí la controversia sobre si una gran part de jugadors, especialment joves, europeus estan preparats per fer el salt, es necessita molt més que qualitat i talent, Raul López no va brillar, perjudicat certament per les lesions, Garbajosa va tornar, Sergio li està costant, esperem que a Sacramento ho tingui millor, Navarro va estar una temporada, i només Calderón, Rudy i per descomptat Gasol han brillat amb llum pròpia. D’altres europeus han tingut el mateix problema, mentalitat, adaptació, físic… a vegades els pot cegar la possibilitat de glòria i s’ha d’estar preparat per a qualsevol contingència.
Ricky sembla tenir la fortalesa mental que se li suposa a qualsevol NBA, però ho ha de demostrar i no ho tindrà gens fàcil. Sens dubte, és molt jove i té un llarg camí per endavant, i si juga bé les seves cartes triomfarà… ho té tot.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Connexió Catalunya-Espanya-Reial Madrid

Futbol. Esport Rei. Indiscutible. Des de fa más d’un segle ha estat el moviment social més seguit a la majoria de països del món, inclòs el nostre. Un esport que ha estat i és la passió de mil•lions de persones i que ha generat mil i una rivalitats com, per exemple, la del Barça i el Madrid.

No seria resaltable mencionar si parlo de les aficions catalanes i madrilenyes, com a llocs de naixement i empadronament, però el que sí es curiós i estrany és l’afició per un club fora de qüestions purament lògiques d’identificació territorial.

El cas del Reial Madrid és de llibre de auto-suggestió. Coneixem que la immensa majoria d’Espanya és d’aquest equip, per què els andalusos, extremenys, gallecs, canaris o murcians són abans del Madrid que del propi equip de la terra de naixement o acollida? L’explicació es força coneguda i antiga, quatre dècades de totalitarisme polític i social han deixat l’empremta en tots els aspectes de la nostra societat i ells sabien, més bé que ningú, que el futbol era el passatemps preferit de la mal notrida població espanyola.

Per tal d’evitar moviments estranys el més “sensat” era inculcar a les ments influenciables i poc cultivades l’acceptació de que l’equip del Reial Madrid era l’equip de tota Espanya, un pas més en la unitat indestructible del país…

Aquesta societat, pobre d’esperit i àvida de ser guiats pel ramat del mal pastor, van seguir les indicacions i dit i fet, el Reial Madrid, principal club de la capital, era designat de manera no oficial, l’equip de tots els espanyols, fet que avui en dia, després de més de trenta anys de democràcia, es manté i sobreviu amb les noves generacions, fills d’aquesta població de pobresa cultural i d’arrels gens clares.

A Catalunya sóm espectadors d’aquest fenòmen degut a la gran inmigració provinent de terres del sud, veiem com la gran majoria de gent és del Madrid, i els seus fills, nascuts aquí i que parlen català, són també merengues. S’ha de fer constar, també, que hi han molts altres que sí han fet la reconversió i s’han apuntat a un dels dos equips de la nostra terra, Barça i Espanyol. Però, quina relació uneix a aquests amb l’equip de la capital? Cap, però és més fàcil seguir la tradició familiar que identificar-se amb la terra que els ha vist néixer i ha acollit la seva família, fruit de la poca reflexió i manca de compromís, no només en el futbol sino també en les reivindicacions socials.

Lamento aquesta poca identificació d’alguns que han vingut amb tot el nostre, ja sé que direu que el Barça només és un club de futbol però jo sempre recordaré, després d’un triomf madrileny, el crit de guerra a la plaça de celebració merengue a Granollers: P… Barça i P… Catalunya!! Amb això crec que ja està tot dit…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

F1: BOOM MEDIÀTIC?

Ja ha començat una nova temporada de motor i la Fórmula 1 s’ha emportat el premi a la millor cobertura mediàtica esportiva. S’ha de veure la quantitat de temps i expectació que ha generat en els mitjans un esdeveniment per molts considerat la prova reina del món de les dues i quatre rodes.

Especials a les televisions, connexions en directe des de l’altra part del món, entrevistes exclusives, primera notícia als esports dels telediaris i als diaris no només especialitzats, en fi, que la F1 inunda l’espectre mediàtic dels amants i no amants del motor.

Tot considerant que té el seu atractiu, potser resulta exagerada aquesta expectació, més tenint en compte que parlem d’un esport molt selectiu, on primen més interessos comercials, industrials i elitistes que els purament de caire esportiu.

Sé que es l’eterna polèmica de sempre, perquè uns tant i altres res. I ningú pot respondre perque no es planteja des de punts de vista lògics, la F1 mou molts milions de dolars i ha de generar milions de seguidors, així de clar. Qui patrocina els equips? El diner cerca el diner, i així podríem seguir.

No censuro el tracte de favor dels mitjans de comunicació cap aquest esport, jo el segueixo, m’agrada veure les carreres, però per què altres esports de més esforç, tant de preparació, sacrifici i superant reptes pitjors, reben menys atenció i cauen en l’oblit dels diaris, ràdios i televisions? Perque no venen, però si no es mostren mai vendran.

Diuen que el fenòmen Alonso ha estat clau pel resorgiment al nostre país de la F1, tanmateix que Nadal al Tennis, i és així, però d’aquí a absorbir la major part del temps, futbol apart, resulta del tot exagerat.

Ho trobo injust perque la tasca de la nostra societat seria educar a través de l’esport, i fomentar-lo mitjançant projectes seriosos a les escoles. Els nens de 10 anys prefereixen ser un Alonso que un gimnasta o atleta, per posar un exemple, els valors de projecció educacional són antagònics, radicalment diferents, i es una llàstima que un país com el nostre, amb tradició esportiva, es centri en esdeveniments d’una èlite quasi inabastable per qualsevol.

Però tot es ven i tot es compra, la F1 vol aprofitar el seu moment de glòria, i entre tots l’ajudaran…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Guanyar o Gaudir

L’altre dia estava escoltant una d’aquelles típiques converses futboleres, un dels temes que potser més controversia genera malgrat tothom creu veure-ho del tot clar.

Què es millor? Guanyar o gaudir? Evidentment la gran majoria dirà que totes dues coses però el debat es planteja quan s’ha d’escollir entre la manera de guanyar o simplement el fet de gaudir de l’esport.

S’ha de dir que la conversa era futbolera ja que es on es planteja més clarament aquesta dicotomia però és perfectament aplicable a qualsevol esport, especialment d’equip. Guanyar és la fita de qualsevol esdeveniment, en això quasi bé tots estem d’acord, és l’alicient per a superar-nos, millorar i fer les coses el més bé possible, el propòsit de guanyar no és gens dolent, però llavors entrem en terreny farragós quan estem davant d’una elecció que pot generar els seus dubtes.

El meu equip ha de guanyar sempre, de la manera que sigui, encara que sigui de penal al darrer minut i que expulsin a tres contraris. Aquesta afirmació està molt generalitzada entre els més fanàtics de qualsevol equip. No importa com, s’ha d’aconseguir. Tant fa que l’espectacle sigui deplorable, guanyar és la fita i hem d’arribar els primers sigui com sigui.

D’altra banda, una minoria prefereix, abans que res, gaudir del temps que dedica al seu esport preferit. Evidentment si es guanya, millor, però abans que res vull espectacle i passar dues hores d’allò més bé.

Segurament aquesta cultura és més pròpia d’altres mentalitats, més acostumades a l’entreteniment, com l’americana, on el públic assisteix principalment a passar una bona estona, amb les seves crispetes, dolços i, després, si es guanya, perfecte, però si no, cap a casa i no ha passat res.

Això aquí és impensable, estem acostumats a les rivalitats extremes, a la desesperació pel triomf, a ser impacients i poc tolerants i, per tant, a formar part d’aquesta majoria resultadista.

Segurament el conjunt d’ambdues propostes seria l’ideal, poques vegades succeeix però davant de les dues anteriors, personalment prefereixo ser minoria… és més divertit i gratificant.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

TRAGÈDIES EVITABLES

Malgrat ja fa uns quants dies que ha succeit m’agradaria escriure unes línies sobre el trist succés de la mort de 4 nens a l’annex del camp de Beisbol a Sant Boi de Llobregat.

Ens havien avisat de que s’apropava un temporal de vent inusual, amb ratxes molt fortes i gens frequents al nostre país. Fins aquí tot correcte. Arriba el dia i es compleixen les previsions, aquest vent huracanat fa destrosses importants per diferents parts del territori i, el pitjor, s’emporta la fràgil vida dels més desvalguts, uns nens que entrenaven el seu esport preferit en una instal•lació coberta del club.

Coincideix tothom que, aquí, els fets que es succeixen fora del que considerem normal provoquen enrenous i desastres. No estem preparats per reaccionar davant les possibles contingències, especialment meteorològiques.

Diuen que aquesta instal•lació s’havia d’haver restaurat fa dos anys i no s’ha fet. El resultat ja el coneixem. Els responsables d’aquesta incompetència sabran el seu grau d’implicación en el que ha passat i, de ben segur, exhimiran les culpes sota raons logístiques.

El cert es que 4 nens van morir quan una ratxa de vent es va emportar un sostre d’uralita i va tirar al terra la paret de la instal•lació, incomprensible i injustificable. Les activitats esportives són per gaudir de la vida, i no per deixar-la en mans d’uns desalmats que prioritzen altres interessos econòmics per davant de vides humanes.

El Beisbol és l’esport rei a Sant Boi, els nens no juguen a futbol, juguen amb un bat, i tots sabem que per la majoria és un d’aquells esports minoritaris i poc conegut però per aquests nens era la seva passió, una passió que ha resultat fatal per culpa d’uns quants irresponsables que haurien d’estar davant d’un tribunal i rebre una sanció exemplar.

Com sempre succeeix, sempre perden els més febles, la natura és capritxosa però el ser humà té recursos per protegir-nos i quan no es fa és només culpa nostra, i aquesta tragèdia es podia haver evitat.

El meu suport i estima a tots els seus familiars i persones que els coneixien i estimaven, no és just ni oblidable.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail