Per què?

Per què els Telenotícies són un aparador dels exabruptes dels polítics?
Per què les televisions fomenten els programes del cor, cada cop amb menys nivell i més provocadors de vergonya aliena?
Per què ens encanta parlar del temps a qualsevol hora del dia i amb qualsevol persona?
Per què diem que les Festes de Nadal són familiars si per a molta gent són tot el contrari?
Per què Fèlix Millet i Jordi Montull encara estan al carrer?
Per què sóm tan solidaris amb les Maratons i tant poc la resta de l’any?
Per què serveixen els intermitents dels cotxes si ningú els utilitza?
Per què es permeten les motoretes trucades pels adolescents i no tant adolescents?
Per què surt a la televisió Belén Esteban?
Per què interessa tant el futbol i tan poc la resta d’esports?
Per què hi ha veins que es pensen que viuen sols a la comunitat?
Per què esperem que el nou any sigui diferent i ens porti salut, diners i amor?
Potser perque ningú té les respostes… Bon any 2010 per a tothom!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Deus Terrenals

Una amiga meva està passant una època molt dolenta. Li han diagnosticat un tumor maligne en una zona delicada i malgrat les previsions són optimistes, la gravetat és latent i preocupant.

Aquesta amiga meva va començar a tenir dolors fa anys però cada cop que es va apropar a un hospital va tornar de la mateixa manera, sense diagnòstic clar. Ara, després de moltes visites i provar altres alternatives veient el pobre resultat de la medicina tradicional, un dels molts metges va decidir fer una prova més costosa u efectiva. El resultat ha estat aquest tumor.

Els metges consultats fa uns mesos treien importància als dolors, sí, es veia alguna cosa però res d’important, deien, altres que els nervis i l’estrés, la meva amiga estava desesperada perque no li trobaven una solució. Ara diu que ja està tranquila perque sap el que té. Una paradoxa del destí, els altres estem molt preocupats mentre ella està aliviada.

Però aquells metges que durant anys van permetre que aquest pòlip es convertís en tumor haurien de ser condemnats a presó i suspesos de per vida, és incomprensible que l’estament mèdic, segurament el més elitiste i proteccionista amb els seus, tanqui els ulls amb la realitat que es demostra regularment. Ningú els demana responsabilitats i quan algú ho fa tancan files i se’n surten força bé.

La sanitat no és cap luxe, és un dret que tots hauriem de tenir, però aquells que decideixen si has de viure o morir pensen que estan per sobre del bé i el mal. He viscut més d’una errada mèdica fatal, i mai he escoltat un mínim de responsabilitat.

La meva amiga s’opera la setmana vinent, esperem que tot surti bé i pugui tenir una bona recuperació. Malgrat tot, els metges li deuen una bona explicació…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

JO NO VULL SER XORIÇO… POBRE

I no parlo del cosí germà del fuet sino del ser humà que sobreviu a base de robatoris o estafes de pa sucat amb oli, aquests ho tenen ben cru davant la justícia, s’aplica amb totes les de llei i més, poca broma…
I els xoriços d’alt standing?

Aquells que tenen amics a qualsevol escala de la societat i viuen amb més de cent comptes bancaris dispersats en bancs de tot el món? Això ja es una altra cosa…

L’estatus social es, fins i tot, clau en conceptes de delicte, no tothom ho pateix de la mateixa manera segons les persones que apliquen les lleis establertes.

El cas Palau de la Música ha posat en primera plana una evidència que molts intuien o sabien, que no tothom és tractat igual, aquells que tenen recursos suficients per moure els fils adequats aconsegueixen uns privilegis que els d’escala baixa no tenen.

Millet i Montull, dues persones associades ja de per vida al frau i corrupció, no han patit el mateix que un lladregot qualsevol que ha robat quatre peces de fruita en qualsevol establiment.

La indignació ha estat sublim al posar en descobert com uns individus que, a data d’avui, encara es desconeix el patrimoni adquirit de manera fraudulenta, s’han beneficiat d’una llibertat de moviments incomprensible per la magnitud del delicte, en part confessat, mentre d’altres veuen com la justícia es extremadament ràpida i implacable per jutjar i condenar penes infinitament molt menors.

Que la justícia és un pou sense fons i que no funciona com caldria en un país que aspira a ser part important en el contexte europeu, és una evidència però segurament caldria destapar molts més casos com els de Millet i Montull per a que aquests mateixos treballadors de l’Estat apliquin amb igualtat i imparcialitat totes les actuacions que es derivin dels mateixos delictes, l’alarma social de vegades imposa.

La societat civil ha d’extremar la vigilància sobre casos de resolució judicial, el sistema no funciona i cal reformar-lo des de la base d’aplicació de les mateixes lleis. Han quedat ben tocades i generar de nou confiança no els hi sortirà a preu de saldo…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

JO VULL SER MIL•LIONARI

Llegim escàndols com el del Fèlix Millet al Palau de la Música, un cas que ha revolucionat el món de les institucions culturals i polítiques del nostre país fins a límits insospitats, el de les corrupcions urbanístiques i de favor per part de polítics amb càrrecs públics, banquers que han utilitzat la seva situació de poder per enriquir-se… les notícies van una darrera l’altra en aquests temps on les equivalències de riquesa s’han separat més que mai.

Les cadenes televisives basen ara el seu horari de màxima audiència al morbo dels realitys i els famosets que expliquen les seves misèries a canvi d’una bon grapat de diners, la crisi és per la majoria però no per uns quants, els més llestos, els més pícars, aquests no passaran mai gana, saben massa.

Un simple treballador, amb prou feines per dedicar temps a altre cosa que no sigui el seu propi treball, que viu del dia a dia, es veurà immers en l’espiral que proposen altres aspectes que no podrà controlar, com l’economia mundial, els polítics, que no la política i les entitats que gestionen els seus diners. Poca cosa a fer, o gens.

La desigualtat entre diferents estatus sempre ha existit i malhauradament sempre existirà, perque els forts guanyen i els dèbils cauen, és llei de natura, i formar part del primer grup no està en mans de tothom, cal intel•ligència i decisió, no importa les conseqüències. Caldria potenciar aspectes com la solidaritat, sens dubte, però els que ho han de legislar no ho faran, va en contra dels seus propis interessos, són els forts, per què renunciar?

Jo també vull ser mil•lionari, les solucions estan en un mateix, depèn del grau d’ambició que estigui disposat a utilitzar, només demano no aparèixer a cap programa de mitja tarda per explicar quatre misèries, segur que hi han camins millors…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

NO HO ENTENEN

Des de fa temps em faig una sèrie de reflexions que comparteixo, de tant en tant, i que sempre acaben al mateix lloc, en el racó de la resignació i impotència. Em refereixo al fet diferencial entre els que vieun en la ciutat o en un poble…
Una cosa està clara, els que hem triat de viure en un poble és per una sèrie de raons, molt més enllà de la hipoteca de torn, que fan referència al modus vivendi que tothom té dret a escollir. En el meu cas, com el de molts, la tranquilitat, la proximitat, etc… i així mateix els que trien viure la ciutat tenen els seus raonaments propis com segurament seran la comoditat de tenir-ho tot aprop o la vida de barri tan semblant, a vegades, a la d’un poble.
Si es així, perque els polítics, siguin del partit que siguin no ho entenen? Ho dic per la punyetera inercia de voler créixer més i més, els pobles o, més ben dit, els seus governants estan encetats a voler fer viles més grans, amb més habitatges i, està clar, amb més recursos econòmics. Però, els seus habitants volen un poble més gran? Volem deixar de ser un poble per a ser una ciutat petita? La majoria diria que no, però ells a la seva. Sembla com si el poble veí creix un 5% tu has de créixer un 10, i no ens enganyem, el subsol cada cop està més car d’aconseguir, entre “aves”, urbanitzacions i creixements incontrolats, els polítics estan aniquilant literalment l’essència dels pobles.
Els plans urbanístics haurian de ser posats a decisió en referendum, els habitants haurien de poder decidir si volen un poble més gran o seguir com ara, no per més habitatges serem millors i tindrem més coses. Repeteixo, és una simple qüestió d’elecció, escollim un poble per les característiques del mateix, fugim de la ciutat pel mateix, i a l’inrevés. Però està clar que la classe política està empenyada en poder, diners i, això sí, quan ho necessiten en clau electoral ens pregunten i atabalen…
La lacra del creixement urbanístic no té límits, i que no em parlin d’una major demografia com a excusa per construir, una bona política social no permetria aquests desajustaments. Com ja es habitual, abans d’innovar posem la butxaca…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

UN SEGON… RESPIREU

Canícula estival. Temps de xafogors i suors, temps també d’impasse i canvi de cicle. Agost es el principi i final de moltes actuacions, principi de nous projectes i il•lusions, final d’immediates preocupacions i cansanci acumulat.
Aquest darrer periode entre estius ha estat especialment dur en el sector laboral, tancada de comerços i empreses, regulacions de contractes de treball, sensacions negatives i aturada momentània del procés evolutiu en tots els àmbits de la societat.
Diuen, ara, que ja es veu la llum al final del tunel. Potser és així, tard o d’hora ha de ser, però mentrestant hem d’assumir indefectiblement el pas dels dies amb la màxima energia i paciència davant els nous canvis que han de venir. Però el més important en aquestes dates és recuperar una activitat que la majoria de nosaltres hem oblidat: respirar.
Onze mesos a l’any prioritzem una llista de coses necessàries i obligatòries en la majoria dels casos, una llarga llista acumulativa que no ens deixa temps ni ganes de pensar en altres, però ara podem recuperar, malgrat sigui per uns dies, la més important, concentrem-nos i mirem en nosaltres mateixos… no hi ha plaer millor que asseure en una bona butaca, en silenci, amb els ulls tancats i controlant la nostra respiració, amb calma, sense presses, deixant-nos anar i redescobrirem com una sensació perduda, reconeixible i meravellosament plàcida es presenta davant nostre, com una medicina imprescindible pel nostre ego, un somniar sense cap mena d’impediment…
Respireu ara que teniu temps perque el més segur es que després tornaran els temps de girar el cap i escollir altres opcions. Només es una sana recomanació…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

EDUCACIÓ ESPECIAL

Ara que han acabat les escoles, un cop més es pot fer balanç del que ha estat l’any acadèmic. Es moment de reflexionar sobre diferents dades que han anat sortint sobre la capacitat i eficàcia del nostre sistema educatiu.
En primer lloc, preocupa l’alt índex de despreocupació entre els joves sobre l’aprenentatge, en termes generals es constata que la dedicació a l’estudi ha baixat considerablement i que any rera any estan pujant generacions amb menys nivells de coneixements i esforç. Aquest darrer punt és molt important, la nostra societat cerca solucions en la cultura de la complacència i la regulació d’esforços, és a dir, en la simple comoditat. Per tant, si veiem el dia a dia d’un dels nostres joves veurem que en el seu temps fora d’estudi poc fa o poc l’interessa.
Les noves tecnologies han estat, segurament, la revolució més important dels darrers 50 anys i els seus avantatges han estat essencials pel desenvolupament humà però també ha generat uns hàbits d’autocomplaença entre el jovent de difícil solució. Si comptem el temps dedicat als videojocs, internet, correu i xarxes socials, missatges de mòbils, etc… veurem que s’ha perdut en la lectura i la capacitat per cercar nous reptes personals. Ara tenim a Internet milers de biblioteques virtuals, abans havies d’anar a la del poble o ciutat, ara és més còmode, no cal agafar els apunts i sortir de casa.
Això es tradueix que la motivació per treballar ha anat desapareixent progressivament, però no tot es culpa dels joves o les tecnologies, el sector educatiu no ha sabut adeqüar-se als nous temps amb celeritat i la manca d’educadors amb perspectiva i capaços de motivar segons els nous costums han fet que la distància entre professorat i alumnat sigui cada cop més gran. Soc de l’opinió que la millor manera d’aprendre és gaudint del que fas, i moltes vegades aquest concepte és incompatible amb la mentalitat d’alguns mestres que no saben interpretar les necessitats dels alumnes i l’exigència d’elevar el nivell formatiu de la societat.
Acaba un nou curs però els problemes no han remès, ben al contrari, cada cop hi han més joves amb menys preparació, més mestres amb menys capacitat de reciclatge i fins que no es trobi un únic camí per a que tots vagin plegats dificilment podrem aspirar a anar més enllà del que ja tenim. Com a mostra, les darreres proves de selectivitat van generar una situació d’alarma al comprovar com possibles universitaris no sabien escriure paraules o frases senzilles… la cultura és un dret que molts obliden.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Granollers

Recordo fa anys Granollers com una ciutat petita, amb aspecte de poble, no diferenciava massa bé, potser perque encara era massa petit, entre La Garriga i Granollers, em semblaven del tot iguals. La Plaça de la Corona era, per a mi, el centre del poble, estèticament s’ajustava millor al que devia ser el centre d’un poble.

Amb els anys, ja essent ciutadà de ple, va començar la identificació amb cadascún dels seus racons, els carrers encara eren amb poc trànsit i alguns com, per exemple, el Passeig de la Muntanya, on jo vivia, s’enfangaven d’allò més bé quan plovia ja que hi havien quatre cases i a més no estava asfaltat.

Recordo la inauguració del Parc com un fet trascendental per tots nosaltres, per fi teniem un parc! Ens semblava la cinquena essència dels parcs, allò ja s’estava convertint en una ciutat de ple dret. Els tres cinemes eren el nostre passatemps de cap de setmana, el programa doble de l’Astòria, o les estrenes del Majestic i Mundial, butaques de fusta, moltes trencades i plenes de caramels i taques de cola, però que bé ens ho passavem.

Granollers creixia i creixia, els barris s’allargaven i neixien uns de nous, la Plaça Serrat i Bonastre, tradicionalment final de Granollers, amb l’Estació Centre, veia com, de cop i volta, figurava ens els planells com a centre neuràlgic degut a l’ampliació de la pota sud. Sant Miquel, Tres Torres… Granollers era ja una altra ciutat, molt diferent i en expansió força indiscriminada, el ciment s’apoderava de places noves i els barris patien manca de verd per tota banda.

I arribem, per fi, a l’actualització del moviment urbanístic amb un aplaudiment, potser el més generós i merescut, als gestors municipals. La utilització del centre com a futura zona peatonal és un encert que permetrà als granollerins i visitants fer més seva la ciutat i promourà un aspecte més amable del seu entorn.

Era escandalós que una capital de comarca no tingués un passeig central peatonal com les altres grans capitals com Sabadell, Terrassa, Mataró o Manresa. En veritat, la transformació va començar amb el tancament al tràfic de la zona de la Porxada però calia anar més enllà i ara s’estan donant les passes correctes. Granollers promet un canvi d’imatge que millorarà la qualitat de vida i posarà fre a un creixement només orientat a acollir els nousvinguts. Més val tard que mai…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

CRISPACIÓ

Estem en temps de convulsions diàries. Els mitjans s’omplen amb escàndols, recessions, acomiadaments, protestes, polèmiques… el món s’ha girat a l’inrevés i ningú sap com ha passat.

Diuen que la ja manida crisi hi té molt a veure amb el decensís i segurament hi ha una gran part de raó. Les crisis sempre venen acompanyades de enfonsaments polítics, veus anònimes que cerquen el caos, i protestes inflades aprofitant el moment de fragilitat social.

Escàndols tenim dia sí dia no, per exemple casos de corrupció política, no hi ha setmana que no surti algun alcalde corrupte que ha malversat fons, o trames d’espionatge de caire caspós que posen en evidència la mediocritat manifesta dels nostres polítics. L’església catòlica no ha volgut quedar-se enrera, i la figura del seu màxim mandatari ha estat posada a l’ull de l’huracà per les manifestacions ridícules i indignants sobre l’ús del preservatiu i l’enfermetat del sida. D’altra banda, els Mossos d’Esquadra han caigut en el parany que ningú desitjava, ser comparats amb la gens enyorada Guàrdia Civil. La violència genera més violència.

Protestes com les del Pla de Bolonya també han perdut l’horitzó. Sense entrar en les raons d’uns i altres, aquestes reivindicacions han generat una situació que va més enllà d’una oposició a un pla, uns per la manca de diàleg, fet essèncial en democràcia, i altres per aprofitar una oposició per fer una revolta gens creible amb la col•laboració de gent que no té res a veure amb el món universitari. Lamentable.

Mentrestant la paròdia diària dels representants del poble fent entre ells la picabaralla en els Parlaments i als mitjans de comunicació ja és del tot patètica, perden el temps dient-se de tot com a tasca diària, aquesta és la seva rutina i no fer front a ls nombrosos problemes reals que preocupen a la gent. Segurament no tenen ni idea i prefereixen fer fum abans de reconèixe-ho.

Temps de crispació. S’ha generat un forat negre de difícil comprensió i solució. No hi ha pitjor consol que la impotència de dits i fets…. Per tant, que cadascú faci el que vulgui. Amen.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La nostra realitat

Heu pensat alguna vegada que la realitat supera la ficció? segur que sí, i que aquesta realitat es tan evident que fins i tot ens podem avorrir de veure-la i escoltar com si fos el capítol 3525 de qualsevol cul·lebró? doncs benvinguts a la nostra realitat, la que ens dicta i obliga a ser ciutadans honestos, sincers i responsables.

Realitat 1: Sorgeix com a conseqüència de la ja tan manida crisi econòmica. El partit governant es veu incapaç de fer front a aquesta crisi i es veu superat alhora de decidir com i de quina manera afrontar-la. Pren decision febles i poc concretes, dona sensació d’inseguretat i de no saber ben bé quins son els remeis més plausibles per generar de nou confiança entre els ciutadans. A més, la dimissió de Bermejo com a titular de Justícia no ha beneficiat gens la imatge de neutralitat.
Aquesta crisi, polítics socialistes, porta conseqüències a qualsevol càrrec de poder i, en una situació normal, passaria factura en forma de vots a les properes eleccions… però

Realitat 2: El principal partit de l’oposició, en teoria beneficiat de la ineficàcia del seu contricant, cau en el pou de la supèrbia i veu com es destapa una sèrie d’esdeveniments en el si del partit que tiren enrera tota perspectiva de creixement popular. Primer, l’espionatge entre els polítics madrilenys del Partit Popular, una trama digna del millor James Bond encara per esclarir on estan involucrades totes les faccions del partit conservador.
I per rematar-ho, segona, la xarxa de corrupció impulsada pel jutge Garzón, on una sèrie d’alts càrrec del PP han estat, presuntament, implicats en soborns, malversació de fons públics, etc, etc… un altre episodi que evidencia el mal moment de la nostra democràcia, feble i permissiva.
La reacció dels populars no ha estat la humilitat sino la arrogància, com ja és habitual en la dreta, i ha passat a l’atac victimista fent responsables dels seus problemes als altres. Patètic i inadmisible.
Amb això…

Realitat 3: Tenim un estat bipartidista. Els dos fronts viuen els seus moments més delicats, amb un major descrèdit i immersos en una competició de qui ho fa pitjor, amb medalla al guanyador.
El PP ha perdut l’oportunitat d’agafar el PSOE i el PSOE ha deixat escapar la possibilitat d’enfonsar la dreta. Que ens queda? Fàcil. Que continuin amb les seves baralles que només interessen a ells mateixos que quan arribin les eleccions generals parlarem nosaltres, i potser s’enduin una sorpresa veient que aquest bipartidisme ha deixat d’existir, us ho imagineu?

Conclussió: Es una llàstima que persones amb càrrec públics importants s’aprofitin de les debilitats del sistema. Es barallen com a escolars i amaguen les seves ineficàcies i enganys. No mereixen el meu respecte, i el vostre?

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail