DANCING QUEEN, LA CANÇÓ POP PERFECTE

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ctzIEjjOfd4[/youtube]
Recordo que va ser un dels primers singles que vaig comprar, allà per l’any 1976, i també recordo com el vaig quasi cremar de tant posar-lo al meu tocadisc petit que tenia al costat del llit. Era “Dancing Queen” d’ABBA, un tema alegre, enganxós i fantàstic. El grup suec era molt criticat des de bastants àmbits musicals, i segurament molts d’aquells avui s’empassarien les seves paraules al veure com el grup no només ha sobreviscut als anys sino que avui en dia, més que mai, estan en boca de tothom, gràcies també a l’èxit de Mamma Mia.
I m’agradaria reivindicar aquest tema, Dancing Queen, com a cançó perfecte, pop instantani de qualitat i que mai cansa escoltar-lo. Els elitistes i snobs segur que també, en la intimitat, deuen haver ballat amb aquest tema dels ja enyorats ABBA…

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Porcupine Tree. La magia de Wilson, web oficial en espanyol

Seguint la “febre” generada des del concert de Barcelona, aquesta setmana m’han donat la confirmació de l’oficialitat de la meva web en castellà dels Porcupine Tree, i que avui mateix he acabat de renovar amb nou domini: porcupinetree.es i nou disseny, molt més seriós, elegant i d’acord amb l’estètica del grup.

Així, els dos projectes, la web oficial i el Street Team, ja estan en marxa i em fan molta il·lusió ja que he comprovat que son molts més els fans d’aquí i que els interessa el que faig, del que realment pensava. Aquests projectes poden donar molt de si, obrint portes a futures col·laboracions amb altra gent, i especialment em permet gaudir del que m’agrada amb gent que afi, amb les mateixes sensacions i inquietuds.

D’altra banda, he començat un nou tractament per l’ansietat i espero que aquest cop sigui el definitiu i vagi directe i en línia recte, que ja toca.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Steven Wilson Street Team España

 

Porto una setmana totalment “porcupiana” arrel del concert del passat dissabte. Entre actualitzar la meva web “La magia de Wilson” i altres coses, pràcticament he estat dedicat, en el meu temps lliure, a l’activitat del grup i pendent de moltes coses relacionades amb Wilson i companyia. I això que aquesta setmana no estic massa fi degut a un bon refredat que m’està sortint de valent.

La darrera activitat ha estat la creació del Steven Wilson Street Team España, una web del MySpace en relació amb altres d’Anglaterra, França, Italia, França i Japó, on es pretén la promoció de la figura i obra del Steven Wilson. M’ha fet molta il·lusió ja que, ara per ara, sóc el principal valedor del Wilson a la xarxa a tot l’estat espanyol i aquest, en concret, era un projecte que em rondava feia temps al veure els d’altres paisos.

Ara només queda que es vagin apuntant els fans d’aqui i, per que no, d’altres indrets, i que poguem continuar amb la tasca de divulgar l’extensíssima obra d’aquest geni modern com, la majoria, quasi desconeguts per la gran majoria de gent.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Porcupine Tree a Barcelona

Steven Wilson de Porcupine Tree

Steven Wilson de Porcupine Tree

Després de quasi tres anys sense veurel’s en concert el dissabte 11 van passar per Barcelona Porcupine Tree dins una minigira europea on aprofitaran per gravar el seu segon DVD.

Per circumstàncies vàries, la principal es que no van venir per aqui, l’any passat no vaig veure el seu directe en la gira de Fear of a Blank Planet, així que aquesta era una oportunitat única per gaudir un altre cop de la seva música.

La veritat es que el dia va ser molt interessant i vaig gaudir d’allò més. A tres quarts de quatre (obrien portes a quarts de vuit) ja hi era allà, fent cua, amb el Joan i la Laura, i amb dos nois més que havien arribat els primers. Evidentment, sols com estavem, varem petar la xerrada, posteriorment una parella d’Alacant que venia expressament es va ajuntar i, després, la colla de l’Isaac i l’Ana, habituals foreros de la meva web, van arribar, després la Montse, dona del Joan, així que tertulia amunt tertulia avall a més de saludar a gent de Coses Nostres que anaven arribant, va passar el temps quasi sense adonar-te. La Maria va arribar un cop havia començat els Pure Reason Revolution, els teloners.

Aquests em van deixar bastant fred, tenen un primer disc molt bo però el seu directe encara l’han de pulir. Massa tecnologia i soroll que ofegava les veus i els temes en sí.

Steven Wilson i companyia van sortir ben puntuals, a les 9. Un inici molt bo amb Normal, Blackest eyes i Stars Die, ja feia presagiar que allò seria bo. El sumum va arribar amb Anesthetize, el increible tema del darrer disc de més de 17 minuts i la trilogia Strip the soul, .3 i Wedding Nails, una lliçó de rock contemporani que hauria d’estar a les classes de música actuals.

Van acabar amb Trains, tot un himne del grup, i estava previst Halo però l’horari de la Sala Apolo, un lloc totalment inadequat, va fer que es suprimís. Tampoc la sala estava preparada per la pantalla de projeccions, l’unic lloc de la gira on no van poder posar-les. Una vergonya.

Els fans fidels de Porcupine Tree

Els fans fidels de Porcupine Tree

Després del concert i de saludar a mil i un amics del Coses Nostres vam anar al bus a esperar que sortissin. La Maria va marxar i ens varem quedar una cinquantena de persones, fins que uns tresquarts d’hora més tard van sortir l’Edwin, Barbieri i Harrison. Ens va donar temps per fer-nos fotos amb els dos últims, dos autèntics genis musicals. Un quart d’hora més tard sortia el Wilson, que per moments semblava aclaparat perque tothom es va llençar a per fotos i signatures. Jo vaig poder parlar mig minut i es va enrecordar de la “quedada” d’Amberes i que era el “spanish webmaster”, el Joan i la Laura, amb el “traductor” Pedro, li van regalar un CD de F.Mompou, sembla que li va agradar el detall.

En fi, que anava a dormir sobre les tres de la matinada però ben satisfet per una altra nit màgica. Porcupine Tree i Steven Wilson juguen a una divisió estratosfèrica, risc i qualitat a parts iguals. Tot un luxe.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

L’adéu d’un mestre

Teclista i fundador de Pink Floyd

Acabo de llegir que ha mort el Rick Wright, teclista de Pink Floyd, d’un maleït càncer que ha acabat amb ell en poc temps, als 65 anys. No m’ho acabo de creure. Gràcies a ell i els seus companys vaig gaudir de la millor música durant molt temps, era un geni dels teclats i gran artífex del so de Pink Floyd.

Dark Side of the Moon va ser el seu principal treball, en aquest disc és on va incloure més composicions i va estar present en tot moment. Wish you were here i Animals també van ser grans treballs i llàstima que a The Wall s’enfrontés amb Roger Waters i el grup acabés com a tal. Però passarà a la història de la música com a membre fundador de, per a mi, el millor grup de la història.

Descansi en pau un mite que ens ha deixat prematurament.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail