PERE LLUIS PIERA. Blog Personal

1. El Ala Oeste de la Casa Blanca
2. Perdidos
3. Battlestar Galactica
4. Star Trek. The next generation
5. Los Soprano
6. 24
7. Expediente X
8. Fringe
9. Twin Peaks
10. Star Trek. The original series
11. Millennium
12. El Abogado
13. Treinta y tantos
14. Monty Python’s Flying Circus
15. Mujeres Desesperadas
16. Friends
17. Fawlty Towers
18. Studio 60
19. Californication
20. Eureka

Tags: Univers

Per què els Telenotícies són un aparador dels exabruptes dels polítics?
Per què les televisions fomenten els programes del cor, cada cop amb menys nivell i més provocadors de vergonya aliena?
Per què ens encanta parlar del temps a qualsevol hora del dia i amb qualsevol persona?
Per què diem que les Festes de Nadal són familiars si per a molta gent són tot el contrari?
Per què Fèlix Millet i Jordi Montull encara estan al carrer?
Per què sóm tan solidaris amb les Maratons i tant poc la resta de l’any?
Per què serveixen els intermitents dels cotxes si ningú els utilitza?
Per què es permeten les motoretes trucades pels adolescents i no tant adolescents?
Per què surt a la televisió Belén Esteban?
Per què interessa tant el futbol i tan poc la resta d’esports?
Per què hi ha veins que es pensen que viuen sols a la comunitat?
Per què esperem que el nou any sigui diferent i ens porti salut, diners i amor?
Potser perque ningú té les respostes… Bon any 2010 per a tothom!

Es el fenòmen televisiu de l’any, potser un dels més renovadors i atrevits de la darrera dècada. Crackovia, fill del Polonia polític, ha enganxat a l’audiència catalana fins a ser el programa més vist de TV3 superant totes les expectatives inicials per part dels seus creadors.

La clau de l’èxit és, sens dubte, la conjugació d’uns magnífics guions basats en la realitat i actualitat del món del futbol i l’esport a més d’una caricaturització més enllà del propi personatge que ha creat escola. El pack és un resultat del tot divertit, aconseguit, que ha fet ressuscitar homenatges anteriors, com el Núñez de l’Arús, ara millorat fins i tot per Carlos Latre, magnífics Messi i Tamudo, o el Cruyff de Jordi Ríos, un autèntic mestre de l’humor, seu és també el Puyol de la Queca o el Sergio Ramos que mai s’adona de res.

Menció especial pel Bruno Oro, un camaleó que borda un Cristiano Ronaldo preocupat pel seu físic, o un Ibrahimovic, calcat o fins i tot superant l’original… en realitat tots els actors de la factoria de Toni Soler estan a una gran alçada, i tots ells fan un conjunt esbojerrat i meravellosament enginyós.

Crackovia és una finestra a l’originalitat i aporta aire fresc en el conjunt del muntatge televisiu que cada cop més deprimeix per tot el contrari. Esperem que no decaigui l’humor modern i àcid dels components de Polonia i Crackovia, de la caricatura fer un art no és a l’abast de tothom.

Els fantàstics Muppets en la millor cançó dels Queen… per riure una bona estona…

Tags: muppets, queen

Ja falta menys perque d’aquí uns mesos es produeixi el relleu en la presidència de l’entitat més important de Catalunya, El F.C.Barcelona. Unes eleccions que prometen ser apassionants per moltes raons diferents, la situació de bonança esportiva i econòmica, els possibles futurs candidats, de roda ben diferent, el context polític que l’enmarca, etc…

L’actual president, Joan Laporta, complirà els sis anys previstos malgrat fa un no estava del tot clar, però se’n ha sortit prou bé i segurament passarà a la història com un dels mandataris amb més èxits esportius, això ningú ho rebatrà.

Ara bé, en Jan ja està mirant l’horitzó i s’està postulant com un dels salvadors de la pàtria política, el club comença a ser el passat i ell vol ser el futur de Catalunya. Lloable però discutible per molts aspectes. Primer perque encara és president del Barça i aquesta hauria de ser la seva única responsabilitat, llevat de la seva activitat professional.

Segon, perque la seva personalitat egòlatra el fa creure que ell és clau per dirigir qualsevol projecte, ja sigui esportiu, polític o social, i aquesta prepotència no l’ajuda gens a connectar amb la gent. El carisma és una altra cosa. Tercer, perque una persona que aspira a canviar alguna cosa no pot anar fent i dient sense pensar en les conseqüències, es mou per impuls i no per lògica.

D’altra banda, els aspirants al relleu ja comencen a moure fitxa. El favorit, precisament, és el seu “enemic” Sandro Rossell, un home que ha conservat la bona imatge del poc temps que va estar a la junta directiva i que sembla tenir un grau de confiança major entre els socis, després estarà el candidat continuista, algú de la junta que dificilment atraurà pel seu carisma i que s’haurà d’esforçar per a convéncer de que tot seguirà igual que ara, un punt important al seu favor. De la resta, de moment anècdota, poc tenen a fer.

Mentre en Laporta ja està maquinant per liderar un projecte polític, el Barça no pot abaixar la guardia i el camí exitós iniciat fa uns anys ha de tenir continuitat, sigui amb el president que sigui. Que res ho distregui.

Una amiga meva està passant una època molt dolenta. Li han diagnosticat un tumor maligne en una zona delicada i malgrat les previsions són optimistes, la gravetat és latent i preocupant.

Aquesta amiga meva va començar a tenir dolors fa anys però cada cop que es va apropar a un hospital va tornar de la mateixa manera, sense diagnòstic clar. Ara, després de moltes visites i provar altres alternatives veient el pobre resultat de la medicina tradicional, un dels molts metges va decidir fer una prova més costosa u efectiva. El resultat ha estat aquest tumor.

Els metges consultats fa uns mesos treien importància als dolors, sí, es veia alguna cosa però res d’important, deien, altres que els nervis i l’estrés, la meva amiga estava desesperada perque no li trobaven una solució. Ara diu que ja està tranquila perque sap el que té. Una paradoxa del destí, els altres estem molt preocupats mentre ella està aliviada.

Però aquells metges que durant anys van permetre que aquest pòlip es convertís en tumor haurien de ser condemnats a presó i suspesos de per vida, és incomprensible que l’estament mèdic, segurament el més elitiste i proteccionista amb els seus, tanqui els ulls amb la realitat que es demostra regularment. Ningú els demana responsabilitats i quan algú ho fa tancan files i se’n surten força bé.

La sanitat no és cap luxe, és un dret que tots hauriem de tenir, però aquells que decideixen si has de viure o morir pensen que estan per sobre del bé i el mal. He viscut més d’una errada mèdica fatal, i mai he escoltat un mínim de responsabilitat.

La meva amiga s’opera la setmana vinent, esperem que tot surti bé i pugui tenir una bona recuperació. Malgrat tot, els metges li deuen una bona explicació…

I no parlo del cosí germà del fuet sino del ser humà que sobreviu a base de robatoris o estafes de pa sucat amb oli, aquests ho tenen ben cru davant la justícia, s’aplica amb totes les de llei i més, poca broma…
I els xoriços d’alt standing?

Aquells que tenen amics a qualsevol escala de la societat i viuen amb més de cent comptes bancaris dispersats en bancs de tot el món? Això ja es una altra cosa…

L’estatus social es, fins i tot, clau en conceptes de delicte, no tothom ho pateix de la mateixa manera segons les persones que apliquen les lleis establertes.

El cas Palau de la Música ha posat en primera plana una evidència que molts intuien o sabien, que no tothom és tractat igual, aquells que tenen recursos suficients per moure els fils adequats aconsegueixen uns privilegis que els d’escala baixa no tenen.

Millet i Montull, dues persones associades ja de per vida al frau i corrupció, no han patit el mateix que un lladregot qualsevol que ha robat quatre peces de fruita en qualsevol establiment.

La indignació ha estat sublim al posar en descobert com uns individus que, a data d’avui, encara es desconeix el patrimoni adquirit de manera fraudulenta, s’han beneficiat d’una llibertat de moviments incomprensible per la magnitud del delicte, en part confessat, mentre d’altres veuen com la justícia es extremadament ràpida i implacable per jutjar i condenar penes infinitament molt menors.

Que la justícia és un pou sense fons i que no funciona com caldria en un país que aspira a ser part important en el contexte europeu, és una evidència però segurament caldria destapar molts més casos com els de Millet i Montull per a que aquests mateixos treballadors de l’Estat apliquin amb igualtat i imparcialitat totes les actuacions que es derivin dels mateixos delictes, l’alarma social de vegades imposa.

La societat civil ha d’extremar la vigilància sobre casos de resolució judicial, el sistema no funciona i cal reformar-lo des de la base d’aplicació de les mateixes lleis. Han quedat ben tocades i generar de nou confiança no els hi sortirà a preu de saldo…

La màxima essencial de la vida ens ensenya que només sobreviuen aquells que tenen la capacitat d’imposar-se al seu entorn, animals, vegetals, qualsevol tipus d’organisme viu s’imposarà als altres sent més fort, més intel•ligent…

En el futbol això es compleix amb detall, els equips més poderosos acostumen a guanyar competicions, els jugadors amb més talent però amb més capacitat mental arriben al graó més alt, i aquells que saben quins són els mitjans més adeqüats surten triomfants de les fites proposades.

Vivim en un món en que la tecnologia ens està canviant la vida a marxes forçades, quasi sense donar-nos temps a acostumar-nos. Internet, el mòbil, i les televisions… com ha canviat el panorama d’oferta en molt poc temps. No fa massa era habitual tenir només un partit televisat els diumenges nit, després van ser dos, un el dissabte en obert i l’altra de pagament els diumenges. Després va arribar la taquilla, el pay per view, i ara ja podiem veure tots els partits del nostre equip al llarg de la temporada.

Amb l’arribada de la TDT la cosa encara s’ha complicat més, tenim una plataforma que aconsegueix els drets dels equips i ofereix tres partits, més la Champions i Copa per un preu asequible, mentre que la competència per satèl•lit obre el seu ventall i ofereix el mateix menys la Champions… un enrenou que encara molts no han acabat d’assabentar-se.

Els interessos de grans monopolis televisius han creat un gran desconcert en els aficionats, avui en dia no se sap si contractar una plataforma, dues, quina d’aquestes és la millor, els preus varien, quins partits es donen per obert, etc… i a més, els horaris dels partits estan supeditats a aquests mateixos interessos, abans els partits eren a les cinc, això ja és història, fins i tot es parla d’instaurar l’horari de les tres de la tarda com a Anglaterra.

Tot respon al mateix, per sobre l’aficionat està l’empresa, i el benefici no ho genera la venda d’entrades…